Desinfos

Hi ha la sensació que el ciutadà és un complet ignorant pel que fa als drets del consumidor.

Tant és així que entitats i organismes del ram s'esforcen en sortir als mitjans per explicar que no tenim perquè estra sotmesos a la tirania de X o de Y. Tot perquè a un de cada deu mil persones li passa pel cap dir "vols dir? crec que ho preguntaré a l'OCUC..."

La última és que:

Tens dret a que se't retorni l'import en mètàl·lic d'un producte que retornes integrament en menys de set dies des de la compra.

Els vals de retorn (estafes dels comerciants quan se'ls ofereix al consumidor i la compra era prèvia al ja mencionat termini de set dies) NO caduquen.

Per si no us creuen quan volgueu liar-la en un comerç, recordeu que des d'aquesta setmana hi ha jurisprudència que recolza aquests dos punts.

Aviam qui pot més.

Àudio: Glicerine, Bush

Oblidant les ajudes humanitàries

Tot i la crisi financera que es fa evident aquests dies, continuen els problemes al tercer món.

Sembla que els nous problemes desplacen els antics.

Fa uns mesos, la principal preocupació dels espanyols, segons el CIS, era el terrorisme.

Ahir, ho és només del 18% dels espanyols, quedant per darrera de l'atur, la crisi i la immigració.

La crisi econòmica hi és, però la fam és un problema que no només continua sinó que es veurà agreujat notablement en els propers mesos.

Tot i la promesa feta al juny passat davant la FAO d'augmentar les ajudes, els països rics no només no la compliran sinó que molts d'ells han decidit congelar-les i alguns reduir-les.

No s'ha de ser gaire perspicaç per saber els efectes de tot plegat, ni tampoc per reconèixer que on més afecta la crisi, independentment de les ajudes externes, és als països del 3r món.

ONG's i altres asseguren que amb 3.000 milions d'euros es pot salvar la vida de 18 milions de nens desnotrits. També alerten que 1000 milions de persones podrien patir fam. Podrien? Què és doncs el que ja hi ha ara?

3.000 milions, contra els 100.000 milions que per exemple Espanya posarà d'aval als bancs.

Contra els 200.000 Milions que Estats Units gastarà per nacionalitzar bancs. Contra els 2.000 que els està costant la guerra d'Irak.

Sense ànim de posar, ara i aquí, en dubte aquestes despeses, no sembla la crisi econòmica una escusa suficient com per posar, entre tots els països rics, aquesta suma que comparativament esdevé irrisòria.

Xifres que dónen la raó a Sarkozy sobre la possibilitat de refundar, repensar el capitalisme neoliberal que porta a extrems.

Si com bé diu Xavier Sala i Martin, no és normal que un litre de llet sigui més barat aquí que a Nigèria, hi ha alguna cosa que no és defensable sinó per quatre innombrables que ens han conduït el món fins on és ara.

Continuar a la filosofia del "salvese quien pueda", del "campi qui pugui" segueix sent la pitjor solució i, nogensmenys, la que s'acaba adoptant.

Són quatre línies per pensar...

Àudio: High & Dry, Radiohead

Mediocritat

És una de les paraules que més molestes em resulten, al costat de "sedentarietat".
Continuarà perplexe el català mig en saber que la qualitat del sistema educatiu d'aquest país seu que creia punter és "mediocre".
Mediocre vol dir que si exisistís un "Monopoly" de sistemes educatius, el català es trobaria a la primera i/o tercera casella, allà on la gent ni compra... Dirien "merda, un 3!!!"
Contigo no, bicho!!!
De qui és culpa que l'alumne català es trobi el penúltim del rànking de la OCDE?
L'informe Jaume Bofill, a part d'enfonsar-nos, ens diu que amb els mateixos recursos es podrien obtenir millors resultats.
Dels nens? Ha perdut el català mig manca de capacitat mental en els últims anys?
Dels pares, que consenteixen massa als nens que no fotin l'ou?
De la fundació Jaume Bofill, que ens ha fet una broma?

"menos vaguitas y más horitas de clase"

Ala.

Aujourd'hui

L'instint és la millor manera per conèixer-nos i la millor defensa contra els atacs eloqüents. És allò que no es venç amb la paraula.
Jo avui (com sempre) senzillament sé que vull per demà la meva terra lliure (per molt que els ciutadans del món m'intentin treure aquesta idea del cap).

Àudio: The Rising, Bruce Springsteen

The perplex catalan

Res com el saber popular:
Si no puedes sorprender con brillanteces, desconcierta con gilipolleces.
Si vols que el poble s'oblidi d'un problema, crea'n un altre.
El català fins ara estava emprenyat i ara resulta que està perplexe. I jo que m'ho miro i em prenc el meu temps en defensar que jo de perplexa poc, només ho estic de veure com una entitat en teoria respectable te prouta poca vergonya d'assegurar que estem perplexes. I oblido, com no, el perquè estava emprenyada. Després em perdo en explicar perquè un socioleg no pot parlar dels eixos ideològics, que és com si jo intento explicar perquè el cony de bicing és ingesitonable. (Jo diria per incompetència pura) i per demostrar que no et pots acostar a l'eix esquerra-dreta (allunyant-se de nacionalista espanyol - nacionalista perifèric) perquè JA HI ESTAS FICAT, segurament des que tens uns 13 anys aproximadament. Després els comercials es queixen d'intrusisme...
I després me'n recordo del vídeo de "La he liao parda" i em pixo.
I després me'n vaig a pasturar l'Àiax que porta 15 min. escoltant-me amb el mateix desconcert que jo quan miro les notícies

Àudio: Let it Be, The Beatles

Ciao ciao Europa

*una bona BSO

Voilà, d'aquí 24 hores estaré a Londres cremant la primera escala del vol més calvari que hauré fet mai, tot i que per uns destins que valen la pena.
Obro així un nou estiu que tanca l'any (desenganyem-nos, els caps d'any no tanquen una merda sinó tensió sexual no resolta en alguns casos de sort) on Espanya va guanyar l'Eurocopa i jo vaig aprendre que no es pot donar coba als fanàtics, i menys si venen de països llatins.
Tanco un any de decidir-me per moltes coses, de veure sense deformitats les vides d'altres i, per primera vegada pensar que no els hi canvio per res del món. Un any de gradual autocomplaença.
Començo un estiu dels que ets prou jove per fer l'imbècil i tens prouta pasta per fer-ho com cal. No vull més.
Bé, potser voldria no emportar-me més xascos amb aquelles persones que creies que eren tant tant tant i de cop deixen de ser res. Senzillament que a la que baixessin de la seva posició d'influència a la posició de "lo pitjor" no em sapigués greu (i el que és menys dignificant) ni procurés pensar que soc jo qui s'equivoca. Ser una mica home, que sempre veieu les coses tant clares...
Com que aquesta merda te la dóna l'experiència, segur que tancaré el curs que ve desitjant una cosa totalment diferent...

Àudio: el vídeo inicial: Volant, La Troba Kung-Fu

Simply the Boss

Què fred, oi, un camp amb la gespa a petar i les graderies plenes, i els focus blancs... A més, l'escenari sense decorat excepte una mini senyera i una mini bandera americana a punta i punta de les guies superiors. No res mes, no hi havia focs, ni videoarts, ni efectes. Bafles i més bafles, quatre amics, la xurri, i el solista amb una guitarra i una harmònica a la butxaca on moltes dones desitjarien trobar-se.

Aquest home que no es droga, i porta una vida sana, i s'emporta la família de tour, omplia l'estadi de pe a pa amb veu i somriure. I sobradament. Els 58 anys millors posats entre el món de la música. Les males llengües diuen que és una mica inculte i zoquete, però el fet que pugui dir de manera comprensible "aquesta cançó es nova... sabeu que vinc d'un país on les llibertats civils estan en retrocés, cal que lluitem, som-hi!" vol dir que: té una gran capacitat per imitar sons, cosa que els comentaristes esportius són incapaços de fer, i aquells són periodistes. a més, té un punt contestatari, cosa que denota que te prou instint com per apeciar la injustícia i prou voluntat per lluitar-hi. i a sobre sensible. compensa.

Hi ha concerts on el músic s'eleva a un estat superior, arribant al nirvana musical i experimentant coses que el públic té la sensació de captar, i s'emociona. Hi ha concerts on el desgraciat de músic arriba, toca, cobra i se'n va, romanent indiferent a les opinions d'aquells que han pagat desconcertats la seva entrada. Hi ha concerts on un grup d'amics surten a tocar i au corre, que això és la festa.

Hi ha concerts on els músics senzillament compten amb el públic i estan per aquest. Són els que eren a classe quan la professora explicava el concepte de "concert"

Dissabte a la nit vaig assistir al concert més *+{][###!!!?? de la meva vida. D'aquells que deixen imatges mentals que creen sensacions. Com la cara que va posar Bruce Springsteen quan 70.000 persones deien "then I got Mary pregnant, and man that was all she wrote. And for my 19th birthday I got a union card and a wedding coat". Flipava més ell que nosaltres.

Amb quedo amb aquella cara, amb haver vist per fi en directe Glory Days sentir per primera vegada en molt de temps eufòria col·lectiva al Camp Nou.

I amb la perxa que m'ha quedat a la boca.

Àudio: (pel primer subidón) Waiting on a sunny day, Bruce Springsteen

No means No

Aquesta setmana Europa despertava amb el No Irlandès al Tractat de Lisboa.

Estalviant explicacions que per part meva serien poc rigoroses, prefereixo dir, així sensacionalistament, que el mencionat tractat venia a ser el substitut de la fracassada Constitució Europea. I mal dita, també, ja que en realitat es deia "Tractat pel que s'estableix una constitució per a Europa".

Fracassada perquè era necessària la unanimitat dels països membres en la seva aprovació, i alguns van cometre l'error de sotmetre el (inintel·ligible) tractat a referèndum. I els Països Baixos i França van dir "noooorrrrr!!!!"

Algú em va explicar que una de les coses que deia aquell text, que tots vam votar també a la península ibèrica i que gairebé ningú va llegir, era que si s'escindia un territori d'un Estat Membre, el primer no tindria dret a entrar a la unió. Uuuuuh quina paura!

Bé doncs, després d'aquest fracàs (almenys és un fet que a França la societat civil es va mobilitzar notablement pel No al referèndum), els països havien de moure fitxa. D'aquí el tractat de Lisboa, que ve a ser una nova contitució encoberta. I lo d'encoberta, és un eufemisme, ja que pràcticament se'n parla obertament.

Em va desconcertar alguns articles de premsa que deien coses com "aquesta vegada alguns estats (com l'espanyol) s'han cobert amb salut i en comptes de sotmetre el text a referèndum l'aprovaran per la via parlamentària"

Cobrir-se amb salut, ser prudents.... de qui? qui és l'amenaça en aquest context? doncs resulta que ho som nosaltres. Algú ha estat prou perspicaç com per dir "ai, calla, que potser la població considera que ens hi estem pixant a sobre, millor que no els consultem"

Serà que som curts, o crítics, o ves a saber quina amenaça representa el poble per als polítics.

Ningú amb dos dits defront deixarà escapar la idea que ens han ficat un tractat per barret i ens l'hem de menjar amb patates i vi, que passa millor. Després, evidentment, de la dura tasca dels serveis jurídics europeus, dedicats durant mesos en cos i ànima en redactar un jeroglífic injectable a tot sistema jurídic per donar "esquinazo" a qualsevol consulta popular.

Però ai l'as, que Irlanda no pot fer res sense preguntar-ho als seus ciutadans. Potser és que no es tracta de no evolucionar, sinó de fer-ho respectant.

Aviam qui es menja ara el marrón, a part del "pobre" Brian Cowen.

Àudio: Perfect, Alanis Morissette

*kimera style


El pitjor de l'art és que et fa sentir un ignorant quan no el professes de manera plàstica o literària (o audiovisual o etc). El millor de l'art és que, obviant el debat sobre si hauria de ser així o no, no té barreres d'entrada. Aquí tothom hi diu la seva, com en la premsa del cor.


El millor de l'estètica i la bellesa és que se l'ha titllada de subjectiva, d'ambígua, d'inexplicable. Algú li va voler treure els patrons i el motiu no el sé, ni m'importa massa perquè no forma part del meu grup de guerres personals.


No sóc critica de ni amb l'art. Jo només mirava...


Possiblement hi ha una explicació lògica de perquè m'encanten els colors i creus de Tàpies o perquè m'entra un mal rollo increïble amb el Gernika (bé, això últim perquè la guerra civil em té traumatitzada i quan en sento històries, sobretot les properes, m'entra una mena de tristor profunda)

Soc com l'Àiax davant un cossi amb pinso i un amb pollastre. Un se'l menja en deu segons i l'altre ni se'l mira.

Hi ha un hotel aparentment poc atractiu a Sitges que es diu Estela i que monta exposicions d'art. Una bona escusa per fer una copa vora l'aigua abans o després i que està a poca estona de Barcelona. Una bona escusa per veure quadres que estan bé.
Penso que estan bé perquè el seu autor, el Gonzalo Centelles, sap fer quatre coses:

Trobar temàtiques interessants fugint de l'abstracció, cosa que segur que els comissaris del MACBA agraïran.
Utilitzar el color. I molt. I mesclar-lo amb la llum. I donar importància a la foscor quan d'això es tracta sent, en conjunt, trencador.
Donar expressió, molta expressió, als ítems sense buscar el realisme. Poques vegades havia percebut força en una pintura. M'encanta.
Oferir un conjunt fresc. És com si estigués dient coses contradictòries, però almenys és el que aconsegueix. És una mena de mescla entre Picasso i les pintures visionàries de la sèrie HEORES, que per cert, és del millor que passen a la tele.

Independentment de si a escola els ensenyen a fer aquestes coses, l'important és quan en surts.

Àudio: It's a kind of magic, Queen

Un altre món és possible

Sense ànim d'entrar en un debat etern, per aquells que creuen que un altre món és possible, la cita és enguany a, esperem, la zona més càlida de Suècia.

Allà, amb l'objectiu comú d'impulsar una alternativa als sistemes i convencions acutals es donara cita ecologistes, anarquistes, feministes, comunistes, pacifistes i tota una sèrie d'abanderats del postmaterialisme. Sense ànim d'ofendre, que jo també hi vull ser, encara que sigui per fer bulto, empapar-me de coneixement gairebé gratuït i sentir una bona pila de contradiccions dins meu, as always.

Per als interessats, aquest any el fòrum s'esctructura en nou eixos que tractaran els drets i inclusió social, la sostenibilitat, la democràcia i els drets humans, la diversitat, pau i solidaritat, la dignitat laboral, les alternatives econòmiques, la democratització del coneixement, la cultura i la informació, i la lluita contra el racisme i qualsevol tipus de discriminació.

Tots hi som benvinguts.

La cana

Arribo a casa amb cara de poques hores dormides, d'aquelles que no enganyen.

L'olor de les bledes amb patata, un dels meus plats fetitxe, desperta el monstre que porto a dins.

Obro la porta i l'esperat (que no benvingut) sobre jau sobre el matalàs del meu llit plàcidament, així, com si fos portador de bones notícies.

Arrenco l'embolcall i vaig a buscar l'últim i sinistre requadre que diu el que toca. Tres dramàtiques xifres equivalents a la meitat del meu sou mensual em fan pensar en el saló dels passos perduts i els funcionaris que tocades les 15 deixen caure els seus bolígrafs. Em sento accionista d'aquesta gran empresa que es diu Estat, una mena de consol.

En realitat el que penso és "merda" , i la sensació és l'antítesi del que s'exclamava la noia valenciana de "Oh Europa" quan veia la Torre de Pisa.

Les meves neurones s'envalentonen i començen a fer sumes i restes mentre el Golden Gate m'apareix entre el taló de les imatges mentals sota un signe de dòlar. Després, successives imatges de polítics catalans reclamant bilateralitats i membres d'ERC exigint la publicació de balances fiscals inunden els racons del meu imaginari. L'anunci de la "X" a la casella de l'església em fa venir nàusees i finalment em sento malament de no predicar amb l'exemple de totes aquelles teories gratuïtes amb que intento adoctrinar els estafadors que conec. Que no són pocs.

Em dutxo sense aconseguir que les papallones (més aviat mosquits) que revoleien pel meu estómac es cansin.

"Quin pal, tu". Mai millor dit.

A fi de dignificar la meva situació, decideixo continuar amb l'infrenable ritme de despesa que l'Estat m'acaba d'anunciar que portaré aquest mes i baixo a la perruqueria.

La noia nova, que és així de maca i parla català, s'exclama de la qualitat dels meus cabells.

Tandebò me'ls pogués vendre, remugo, mentre penso que això és com quan tots els dentistes et diuen sempre que el teu esmalt és de bona qualitat. Són afalags d'aquells gratuïts gratuïts, que en realitat tampoc necessitem perquè ens costen d'assimilar. Però clar, no sempre et poden dir que tens unes dents boniques o un cabell especial. Això ho diuen a d'altres...

Sorprenenment llesta, em fa la broma que m'hauria fet algú que hagués estat amb mi mitja hora abans, i iniciem una reconstrucció ideal del món.

A part de ser maca, simpàtica i llesta, la nova perruquera és prudent com poques (o cap) n'hi ha.

I mentre talla i repentina i toca, OH! Sorpresa!

LA CANA. Pensar que els meus predecessors a la meva edat ja tenien el cap gris, em consola parcialment, però veure aquesta cosa que em surt del crani em fa sentir un punt desgraciada. El just d'aquell qui té un mal dia i només calia que la natura li digués que el seu cos comença a pujar pel turó del declivi.

Aquell pèl té la indecència de desafiar la llei de la gravetat vilment, en plan sobrat. Un outsider del meu cuir cabellut, sense amics que l'acompanyin cel amunt. No, la resta de pèls cauen junts sobre la meva esquena de manera submisa i harmònica, i ell ha de ser diferent. A sobre, és un pèl de cabra (les canes son curiosament gruixudes i de tacte plàstic) arrissat com si formés part d'algun òrgan genital.

Començo a repartir improperis així perquè sí, com si fos la cana el contingut del sobre, mentre la perruquera somriu divertida i furga una mica a la ferida

"Sí, ja ho tenen les canes, que algunes surten així en plan disparades"

"Però no et preocupis, no totes són així, n'hi ha que són cabells normals, com les que tens més a baix"

Una mirada felina busca els seus ulls.

"Reina, ja et tocava"

I se'n va a buscar el propietari del local, que em retallava els pèls (marrons tots) quan tenia dos anys, i avui es parteix la caixa.

"Al final sucumbirás al tinte".

Surto d'allà amb cert desconcert. Ja ho sabia lo de la cana. És com quan algú et vol deixar i montes un drama. Ja ho sabies, poca és la gent que de la nit al dia decideix deixar-te. Poques dones són les que es troben una cana empinada quan ja gairebé fa mig metre d'altura.

Pujo carrer amunt mentre penso en números, en cabells blancs, en la necessitat d'empancipar-me dignament, i maleeixo algunes persones de les diàries, de les que et compliquen superficialment la rutina. Perquè sí, perquè sempre mola quexar-te de tot allò que pots...

Passo la tarda amb un home dels que quan li surtin canes no se li notaran perquè te la sort de ser ros i que em proposa negocis dels que fan una mica de por.

Jo i la meva cana som amants de la tranquil·litat.

Àudio: Percentatges, Sau

Functionary i Opositergories

Fibló Obama

Tinc una mena de tendència a agafar mania a les coses que es posen de moda.
Això és el que sovint activa la meva capacitat crítica del cervell, que està situada just a sobre del clatell. Mal lloc.
I començo a veure-li coses al candidat que té el mateix nom que el meu gos al registre municipal de gossos (perque nosaltres li diem Àiax)
M'agraden els polítics que parlen amb passió, que ofereixen un discurs interessant, i que hi ha cert grau de certesa i veracitat en allò que diuen. Prefereixo que diguin menys, abans que que diguin tonteries. No m'agraden els polítics que només parlen amb passió, aleshores el discurs em deixa de semblar interessant. Posem que la proporció òptima en el meu gust estaria en un 30% de simbolisme i un 70% de polítiques pures i dures.

El perillós de tergiversar aquesta proporció, és el simbolisme en sí. Ens atrapa de tal manera que més forta és després la caiguda. Que li ho expliquin a Josep-Lluís Carod-Rovira, que mitja Catalunya creu que ens ha traït. És el que té l'abús...

Ara neix una plataforma de Republicans pro-Obama, i a mi que em pica el coll.
Què passarà quan Barack Obama guanyi?
Marxaran els Estats Units de l'Irak tal com van arribar, així pim pam?
Moriran els conceptes de raça i de gènere? Seran substituïts pels de Nació?
Acabarà la pobresa a nordamerica i les empreses deixaran d'escampar merda entre la resta de països?
Encara més concretament. Barack Obama s'ha compromès realment amb l'ètica empresarial?
Amb això últim en tindria prou per votar-lo si fos nordamericana

Veig que neix una plataforma de supporters republicans i em pica el coll mentre sospito que algú s'està enganxant els dits.

Àudio: Dreams, Cranberries

San Francisco Pillow Fight

Visca!

No soc filla única, així que puc assegurar que els coixins NO són inocus.

Àudio: Supposed Former Infatuation Junkie, Alanis Morissette

Estar desprovist de fe no significa romandre infeliç per la resta dels nostres dies.

Només significa que no tenim res a què agafar-nos.

Estar desprovist de fe pot arribar a no siginificar res.




Àudio: Addicted Sample, Hotel Persona

Loretta Napoleoni dixit

"... el futur és de la banca islàmica, que té prohibit especular"
... tot i que els economistes clàssics també ho van prohibir...
la mandra m'impedeix desfer-me en...

Àudio: See you later alligator, Louise Attaque

Aquesta nit pillaràs cacho

(Max Boublil)

hi ha molt "re-vol" amb aquest video al YouTube.

He buscat mes i he trobat això, i continuo sense saber si aquest senyor mereix els meus somriures i respectes o bé l'etiqueta de "pardillo".

Good bye, Zaplanin!

És el que li diu Manuel Fraga avui a Eduardo Zaplana, tot i que tanmateix hauria de ser al revés.

Quin símil tant entranyable, si fos un líder del fotoshop ho feia ara mateix...

El millor del Partit Popular és que es riu de manera tant evident de les coses que no ens ho acabem de creure que realment sigui mentida el que ens expliquen... Tanta poca subtilitat és si més no divertida, i tot un filón pel Polònia.

Es comença a entendre el perquè de les privatitzacions dels governs populars... Me vendo Telefónica y me pongo yo de cheffffff!!!

Vaja...

2000 Torre Agbar, Barcelona, España.

2001 Proyecto Ciudad de Negocios y Congresos en Barcelona, Barcelona, España.

2001 Proyecto Parc del Poblenou, Barcelona, España.

2001 Proyecto Stadium, Barcelona, España.

(no sé quan) "Cobertura" dels Encants Vells.

El bon barceloní comença a creure que els arquitectes catalans són tant sumament mediocres que cal anar a l'estranger per contruir "edificis insígnia" dels que en algun moment de la història visitaran els turistes de generacions futures. Els gens de Gaudí s'han desintegrat entre els laberints de la genètica. Alguns creuran que és per culpa dels immigrants.

El bon barceloní creurà, a més, que només un arquitecte és capaç de donar a Barcelona aquell aire d'interessant que no sé pas com Pasqual Maragall es va fer venir bé. Aquell que creiem que té.

Si, sí, que es treguin Bohigas i Miralles que només un gavatxo amb cara de Doctor Maligno és capaç de ficar-nos un supositori pel cul i fer-nos creure que és únic.

Independentment que ens agradin més o menys les obres de Jean Nouvel (em quedo per cert amb el l'Institut del Món Àrab de París), cal que ens en enxufin cinc en un any?

Em repateja la poca originalitat i criteri dels polítics. Sembla que vulguin plasmar la SEVA mediocritat en la futura mediocritat de la cada vegada menys nostra ciutat.

Dies de llit

De mirades ennuvolades i paraules condensades.

De voler morir per dos dies.

Febres, mocs tos. Temps per pensar.

Per voler apretar botons amb els que un aconsegueix coses fàcilment.

Aquest, perquè desapareixis del mapa.

Aquest, perquè entris en raó.

Aquest, perquè...

Dies de voler que et mimin com als 4 anys, que t'acotxin, dies de voler fer una mica de llàstima.

D'agafar distància amb tantes coses.

De no poder suportar les tristors alienes perquè són injustes.

De voler-les reparar i plantejar-te perquè les vols reparar.

Dies dels que els il·luminats diuen "intimistes".

De contemplar la possibilitat d'anar a veure la pel·lícula de la directora de cinema més repel·lent de la història. Perquè en el fons necessites una nyonyeria sense ni un bri d'humor.

Dies de pensar en futurs "cosins" i somriure.

Dies abraçosos.

Àudio: All Apologies, Nirvana

Be kind, rewind

*cinema del bo

El pitjor de l'increment del preu del cinema és que és desproporcionat. Un es planteja que està pagant uns 7 euros per, vaja, dues hores "d'entreteniment". I si hi sumem el cost d'oportunitat, sobre la base del que cadascun cobra, posem uns 7€/h, el tema es dispara. Com si algu realment, ni que fos el premiable Darwin més premiable de tots, pagaria 21 euros per a sobre veure "Colega dónde está mi coche".

Feia temps que no sortia del cine sense sentir com 21 euros, que vindria a ser un sopar prou bo amb vi acceptable i companyia encantadora, em pesen a l'ànima.

No es tracta que ara valgui la pena pagar 7 euros per veure efectes especials. Perquè la resta la pots veure un diumenge a la tarda a casa. Totes les pelis es poden veure un diumenge a casa, i depèn com, arriba a ser millor que la freda butaca del cinema.

Es tracta d'anar, pagar, i durant dues hores gaudir del que estàs veient, així de clar.

I "Be kind, rewind" és una simpàtica, afable, hilariant i entranyable història de les que en acabar el públic aplaudeix. Tant original com humil i tant divertida com estèticament perfecta. I això d'esteticament perfecte m'ho invento per fer al·lusió als escenaris, els personatges, perfectament seleccionats, inclòs el "cameo" de Sigourney Weaver és bo

I el millor és pensar que d'aquest mateix director, Michel Gondry, és l'autor de "olvídate de mí", que no té res a veure amb l'actual llarg. I és igual de genial.

Cal valorar molt l'esforç d'alguns directors i/o guionistes en tornar-se polifacètics, en no caure en l'autoimitació i reinventar-se a cada treball. No repetir-se com fan alguns que es diuen "grans". ¬_¬

Àudio: Falling slowly, BSO. Once

Permeabilitat

Qualitat de permeable. Es diu d'aquell material normalment (o sempre, ves a saber) porós que deixa passar gasos i líquids. I com a gran científica que soc, dic jo que també deixarà passar petits sòlids, pucetes potser...

A l'aire, i entre molts altres, hi ha el debat sobre boicotejar els JJOO de Pekin. Per allò del Tíbet, i dels drets humans i blah blah.

Els diaris em delecten amb els reculls d'opinions d'esportistes i ciutadans anònims (com si fos possible realment ser un ciutadà anònim, o com si hi hagués algú que no ho fos, vist d'altra manera) que es divideixen en dos corrents.

A) S'ha de boicotejar, no pot ser que aculli un esdeveniment així la capital d'un estat que bla bla Tíbet bla bla drets humans bla bla contaminació bla bla premsa bla bla capitalisme. jejeje.

B) No, no s'ha de boicotejar, no es pot mesclar la política de l'esport.

Voldria expressar la meva consternació davant l'afany que té tothom de separar les esferes.

Com si realment fossin així de separables. Molts admiren la capacitat d'alguns per separar els problemes personals dels laborals. Perquè és greument difícil.

Quan un està nerviós, deixa de menjar i perd deu quilos. Qui li diu aleshores que ha de separar l'angoixa del seu sistema alimentari? Són diferents esferes, que influeixen a la persona, i si les haguéssim de dibuixar, no crec jo que fossin bombolletes de sabó suspeses en l'aire. Més aviat serien (i mira que bé que em va) les anelles olímpiques, entrellaçades totes. Això és una altra manera de parlar de permeabilitat.

El fet és que la política, és inequivocament present en gairebé totes les esferes de les nostres vides. Una mena de gas (tòxic per alguns) que es propaga per l'aire de manera poc subtil i evident. Un exemple seria la formació dels governs. Es divideixen en ministeris i curiosament no n'hi ha cap que es digui "ministeri de política". És que no cal, perquè ja la tenim per tot arreu.

Intentar separar la política de la resta d'elements de les nostres vides és com intentar aïllar el virus de la grip. Passaríem la vida en una quarantena intermitent.

Intentar separar, ja no la política, sino les esferes en general és una quimera. Per aquells que busquen l'extrema racionalitat, és una quimera preciosa. Per als que es senten com peix a l'aigua dins la incertesa i l'ambigüetat, seria un desastre.

És senzillament impossible. Quan el COI decideix atorgar la seu a Pekin, està fent un acte polític. Quan un jugador representa a un Estat, està fent política. I quan un cubà es posa nacionalitat espanyola per participar als jocs, bé, aleshores ja no és política i esport. Aleshores és política esport i economia. Hem de separar l'economia de l'esport també? Quina altra gran quimera...

Només fan esport lliures de política els antics companys d'escola que juguen a futbol els diumenges i que l'únic objectiu que tenen és divertir-se, marcar algun golet per catapultar els seus egos, i mantenir l'amistat de manera lúdica. O els nens a l'escola. O jo quan vaig a despendular-me muntanya avall amb la meva taula de snow.

Tota la resta, esta impregnada de política, d'economia i de falsedat per als qui ho neguen.

Els jocs olímpics és una mena de circ que només beneficia a quatre esportistes, a la seu que els acull i a les marques patrocinadores. Igualet que a Grècia.

Després d'uns jocs olímpics, jo no em sento ni més solidaria, ni més espanyola, ni més atlètica, ni em venen ganes de fer més esport. És que em quedo igual, com gairebé la resta del món, potser una mica menys ignorant i més capaç de reconèixer l'òpera de Sidney.

És una pantomima, com tantes altres, i per tant, no veig cap mal en utilitzar-la per fer pressió. Aquarius els utilitza per fer-nos beure el liquidillo aquest blanc dolç i salat, doncs que Greenpeace els utilitzi per boicotejar les empreses que contaminen. Uns paguen amb diners, els altres amb l'esforç de milers de "verds".

Àudio: Grand mère, Les ogres de Barback

(què a gust que m'he quedat)

Déclencher

Hi ha tres paraules que vaig aprendre del francès i que en el seu moment em vaig alegrar d'aprendre, per allò que no s'utilitzen sovint. Per allò de que les aprens quan ja has après "je suis, je mange, pomme de terre, conard i vas te faire enculer" i saps què cal fer per dir "regretter" discretament, sense donar la nota i fer-te entendre.

Déclencher, décalage, déboucher.

Déboucher vol dir desembussar. Paraula que només utilitzes quan ho has de fer, una d'aquelles que aprens tard, però més tard, incomprensiblement, tornes a utilitzar. Potser perquè som uns inútils.

Décalage vol dir decalatge. (desfase en castellà, per als que no sabíem com es deia tampoc en català). Curiósament, un descobreix que la paraula també és d'ús no quotidià, però sí ocasional.

Déclencher vol dir provocar en tant que donar lloc o desembocar. Com en un conte, que comença amb una introducció, un fet que causa una situació i un desenllanç aquell fet és "déclenchant". Crec que només he utilitzat una vegada aquesta paraula.

Déclencher m'agrada perquè és com gràfica. És com la paraula "gorgoritos", que és molt escaient.

Sembla quelcom dramàtic. I a les nostres vides sembla que fem o ens passen coses que declenchen situacions. Que a vegades ens agraden i a vegades no. I a vegades ens evoquen a un precipici, no perquè caiem,sinó perquè davant s'obre un espai multidimensional i ambigu.

I sembla que déclencher sigui el terme òptim perquè l'instant després sortim del camí, per dalt, per baix o pels costats quedant suspesos i derivants. Ja sigui per bé o per mal.

Àudio: The Rising, Bruce Springsteen

Sortint de l'armari

Què bona i feliciana que és aquesta cançó!!! Alguns pensen que si s'hagués cantat en anglès seria un exitàs entre els pro-sidecar i vari...

Haver de reconèixer un èxit als whiskyn's, és menys dolorós que seria fer-ho als Gossos, però és que chapeau!!!!

Àudio: Reus, Whiskyn's

(recordeu quan van sortir que es deien "whiskyn's collons"? ja aleshores em van caure malament...)

L'esperit obrer

Un burgès acomodat com jo, o com bona part dels que podrien llegir aquest blog, es va apoderar fa una bona pila d'anys del concepte d'obrer. Obrerisme, classe obrera, etc. I li va donar un altre sentit del que avui trobo que té.

Obrer és aquell que fa obres. Per tant obrers som tots. NO?

No ens passem sinó la vida construïnt?

Cal admetre que tampoc són pocs els que se la passen destruïnt en general, a ells mateixos i a allò que els envolta, tot i que perquè no admetre que la destrucció és en sí mateixa construcció.

De petita volia ser cantant. I de no tant petita també, però el do de l'afinació no em va ser donat, ni el de les veus peculiars ni boniques, de manera que tot acceptant la meva mediocritat musical, vaig decidir buscar alternatives. Per allò de "viure".

Em vaig educar a cavall dels meus pares, que em van ensenyar el que hauria de ser per no sortir d'aquesta suma d'anormalitats que és la normalitat.

Així que vaig acceptar continuar a l'escola per allò de que el saber ens farà lliures, tot i que no era l'ànsia de llibertat el que em feia romandre entre quatre parets grises i un terra blau, sinó la consciència de no pintar res fora d'elles. Comprendre que per construir lliurement la resta de la meva vida, havia de passar per aquell tub, tant poc interessant, al meu parer, com els telediarios.

Ara, a diferència dels telediarios, em sembla útil.

Aquesta necessitat de construir, que no sé jo si naixem amb el pack o ens la inculquen de massa petits com per saber-ho, fa que un tiri per aquí, i després per allà, i s'equivoqui, i rectifiqui, i giri, i rodi i rodoli i pugi i baixi...

Què estàs construïnt? Un dia em preguntava qui collons era capaç de destinar la seva vida en guanyar el debat sobre si el reglament és o no un acte administratiu. I pensava que el que era trist és que, per a que hi hagi debat, n'hi calen dos. El gris senyor Entrena Cuesta passarà almenys a la història, pensen alguns.

Significa això que ens passem la vida construïnt per, al final d'ella, veure tot allò que hem fet i preguntar-nos per la utilitat, subtilitat, genialitat o espiritualitat de tot plegat? O potser com els nostres petits amics de la foto, ens la passem construïnt perquè vingui el del darrera i es mengi la nostra obra amb patates?

Som tots uns artistes.

Àudio: Non, je ne regrette rien, Édith Piaf

Es necessita

A mesura que la història avança el fet social esdevé geomètricament confús.

Complicat, multi, pluri, divers.

Aquesta ampliació de cosmos, o atomització d'ens i actors.

És el fenomen de l'especialització, que venia en el pack del sistema.

Especialització contra el generalisme, que ens fa a tots més ignorants en general. I més aburds. Més vulnerables en concret.

Es necessita ejecutivo de cuentas jr. I jo que em ric.

La dinàmica del valor afegit ens fa acabar triant camins amb la major incertesa possible.

Que és la que neix de la influència de les deplorables convencions socials.

Aquestes hi han estat sempre.

Abans, si no eres una dona pintable per Rembrandt, no erets ningú. Així que la dona s'armava d'ombrel·la i guants i s'inflava a pastissos blancs i roses. Per fer nens.

La diferència, és que ara més que mai les convencions ens allunyen de les nostres essències. Ens perfumen amb traumes, complexes, objectius, referents i ambicions d'altri que ens fan incapaços de percebre les NOSTRES aromes. Les que hi han estat sempre, les que som i serem.

La barreja ens torna inautodescriptibles.

Finalment un creix poc i madura poc, empapant-se de perfums aliens i sistemàtics, decidint finalment un camí del que mai estarà segur d'haver triat lliure o, almenys, autònomament.

Ens trobem invàlids dels nostres instints. Aquest escenari ens en allunya irreparablement, i cada ia els reconeixem menys. Com els idiomes que no parles, o els cotxes que no condueixes. La diferència és que sempre hi ha un estranger per fer intercanvi, o una autoescola a la cantonada.

El pitjor del suïcidi per impotència és que no és passional.

Ho dic per aquells que creuen que és un acte honorable, perquè vist així ho és tot (covard, conformista) menys honorable. I també per aquells que van arribar a la conclusió que és l'únic acte de llibertat que l'home pot fer (quan finalment és un acte submís)

Però aquest escenari en què vivim s'ha construït tant paulatina i subtilment que la nostra inanició és fins i tot complaent. El 90% de la població neix i creix i es prepara (sense saber-ho) de manera tant precoç, per admetre, encaixar, acceptar, comprendre i adaptar-se al fet que la seva vida mai serà tot allò que esperava, que feliçment ni ho intentarà. És per això que ningú es lamenta que el suïcidi ja no sigui quelcom honorable o un acte de llibertat de l'home.

Perquè el 90% creuen que no és la sortida bona. No és la sortida perquè la mediocritat en què vivim ja ens complau. O això creiem.

Àudio: As is, Ani Di Franco

Supernatural Superserious

Algunes revistes de prestigi reconegut i de seriositat demostrada otorguen al recull Out Of Time un lloc entre els 100 millors cd de la història. Que a mi em passés això, reconec, seria massa pressió. Per això la naturalesa no em va donar cap do que em fes entrar en cap rànking d'entre 1 a 100 de cap tipus de genialitat. És com tenir el cul més bonic del món, quin calvari.

Out Of time, que probablement ha hagut de donar un dels seus principals actius al llistat de la Unesco de patrimonis de la humanitat, Losing my religion, conté algunes joies com Shiny happy people, o la grandiosa Country Feedback, capaç de transportar-nos a un estat de tristesa, serenitat, angoixa, complaença. Inèdit almenys en el meu cas.

Bonica verborrea d'algú que sap de música el que en sap de la vida, uns quants anys de passar-hi de puntetes, però és que la gran gràcia de l'internet, els blogs i tots els microcosmos que s'hi generen és la gratuïtat. I la impunitat per emetre judicis, que gairebé ens eleva a tots al nivell dels polítics!

Després del descafeïnat Leaving New York, que va venir acompanyat del concert més ranci al que mai he anat, espero que no ens defraudi amb el nou CD que és a punt de veure la llum. Ens deixen aquesta petita mostra, amb un regust al que el meu germà respon "És un grup que té un estil propi" quan jo rajo desbocadament de grups com U2.

Gràcies, però, Michal Stype

Reflexió poc útil

L’escriptor de contes curts, excepte el nefast, que no compta, sol tenir una retòrica excepcional. Construeix frases amb paraules exactes, metàfores còmiques, originals. Creen arguments en ple equilibri entre l’absurditat i la genialitat i a cada història són capaços de fer-nos riure i inclòs plorar.

Molts escriptors de contes curts s’enquisten en el gènere.

El lector, satisfet de les lectures, experimenta al final de cada conte una mena de síndrome d’abstinència. En vol més d’aquella història. Perquè no n’ha fet una novel·la?

La manca d’argument sostenible no és excusa, i és que hi ha novel·les de tres mil pàgines que es limiten a explicar que un home va començar a construir una catedral, va morir, i la va continuar el seu fill. De fet hi ha novel·les que manquen de fil argumental i es limiten a explicar-te que algú ha viscut un any de la seva vida, més o menys interessant.

Per tant, amb l’argument d’un conte se’n pot fer una novel·la. A més, la bàsica descripció dels personatges dóna moltes pàgines de sí per aprofundir en ells.

El fet que els escriptors de contes curts s’enquistin en el gènere potser per, doncs, dos motius:

a) Són completament incapaços de desenvolupar una història que continuï sent igual d’interessant que ho era en petit format. Van generar la primera línia i allà es queden, potser buscant gags novel·lescos que no tenen l’atractiu buscat. Són “cuentistes” i punt, com el corredor de velocitat, que no ho és de fons.
b) Són impacients. Hi ha persones que comencen a escriure i a la mitja hora s’aburreixen d’allò que han explicat, com si fos menys interessant que una història de Marian Keyes. Tenen una mena de complexe d’inferioritat, que els impedeix anar més enllà si no tenen la garantia que allò seu serà premi Nadal, o premi Sant Jordi. Millor no fer res que fer quelcom ordinari. Com la majoria de llibres que, al cap i a la fi, ocupen els rankings de Fnacs i Happy Books.

La diferència entre a’s i b’s és assumir les pròpies capacitats o no.

Àudio: Imitation of life, REM

Notre besoin de consolation est impossible à rassasier

És el nom que rep la cançó número 10 del cd més bonic que ha passat per les meves mans.

He hagut de viatjar mil km. per aconseguir-lo segura, però, de que val tant la pena. I sí.

Dibuixos entre Kahlo i Tim Burton emplenen pàgines plenes de paroles rocambolesques i mots que no aconsegueixo desxifrar. Algú sap què vol dir "tabatier" (que no tabatière)?

Les tapes una mica més dures que les fulles de dins, que són fràgils obres d'art, repletes de beiges, ocres, marrons i grocs. Olor de nou entre paper suau.

A aquest cd, anomenat Banco, només li falta ser comestible.

Acordeons, melòdiques, juganeres, trompetes, guitarres, trencament intencionat de veus, cascabells. 18 minuts de hip hop que res tenen a veure amb la resta.

Em pregunto desconcertada perquè he d'anar a Brest (finisterre francès) per poder-los veure.

Paris, je t'aime (14ème Arrondissement)

Si busqueu la paraula "entranyable" al diccionari, us sortirà aquest curt. No sé si és la ciutat, o ella, o el seu impecable accent americà que tant bé sabem imitar la resta de mortals. Però és que no puc parar de somriure.

Ha sigut un bon començament de dia i te'n dono les gràcies un altre cop

Audio: Un dels motius per aprendre a tocar l'acordeó:

Esperpèntic

Una transexual



(dubte lingüístic: no sé en funció de què he de dir "un" o "una" transexual, en funció del sexe que es té o en funció del sexe que es tindrà un cop operats? o en funció del sexe que es sent?)



Bé, doncs això, que un home que està en procés de tornar-se dona, que conviu en parella amb un home, denuncia a la seva parella per maltractaments físics. Concretament per allò que entén la llei com a violència de gènere.

Amb la mala sort que la violència de gènere es considera tal entre un home i una dona. Així doncs, el jutge decideix que, donat que el transexual encara no ha canviat el seu DNI (i desconeixo també si s'ha fet l'operació als genitals) és a vistes legals un home. És per aquest motiu que el magistrat considera que no s'està donant un cas de violència de gènere. Decideix, doncs, qualificar-ho baralla entre home i home amb agreujant d'agressió.

Independentment del fet que ens sembli millor o pitjor, el codi penal és més dur amb la violència masclista que amb la violència "ordinària" i no contempla mesures addicionals com la protecció a la víctima que s'ofereix en casos de l'anomenada violència masclista.

El transexual, en no ser considerat/da víctima d'aquest tipus de violència, no podrà obtenir una ordre d'allunyament, ni ajuda psicològica gratuïta, ni la protecció especial (que em sembla prou adient) que ha guanyat la dona en aquest terreny. Així que si a la seva parella, un presumpte maltractador, se li gira la castanya, pot acabar matant a la seva parella, la qual es diferencia de la Svetlana en la nacionalitat i el gènere d'origen.



El que plantejo aquí és el meu desconcert davant un estat espanyol que decideix legitimar els matrimonis homosexuals i tota la pesca (donant un copet a l'esquena al col·lectiu) i permet que un jutge no consideri violència de gènere el fet que un paio estomaqui a la seva parella que és del mateix gènere.



Evidentment que el primer error és classificar coma violència de gènere els maltractaments. O violència masclista. Em sembla propi de l'edat mitjana, i és que emprant aquests termes excloem no només als transexuals, sinó tot el col·lectiu gay i lesbià.

És a dir, si jo com a dona, m'emparellés amb una altra i aquesta, pel que sigui es dedica a mortificar-me i a maltractar-me, resulta que no tinc cap tipus de protecció per part de l'estat?

Em temo que es pot donar una situació de maltractaments entre parelles homosexuals, i que com el cas que s'exposa, ningú n'ha donat cobertura legal. Haurà de morir un gay a mans de la seva parella perquè algun legislador s'ho replantegi?


És tant fàcil com canviar del codi penal "violència de gènere" per "violència de parella". I ensenyar als jutges a tenir un criteri més sensat, home.

Les meves felicitacions per aquest jutge, és d'aquells que dignifica la professió.

Àudio: Dame Veneno, Chaval de la Peca

¿Dónde está el error?

No comments...

Àudio: Teniu cançons fetitxe d'aquelles que la gent no acaba d'entendre com us poden agradar? voilà la meva: Nada que perder, Conchita

jijiji

El llistó ben alt

Així el deixa Joan Tardà a Joan Ridao de cara a la propera legislatura.
Espero i confio una vegada més que ERC no defraudarà en el seu paper de botxí democràtic.
Tardà diu que un partit que té com a president d'honor un a una persona que ha participat activament en un govern dictatorial, no té cap credibilitat. El partit respon senzillament que les paraules del diputat són menyspreables, totalitàries i feixistes. El que és totalitari, feixista i completament menyspreable és un partit que té de president d'honor un exministre franquista, que ha amenaçat amb l'exèrcit en democràcia i que es riu cada dia de les víctimes del règim qualificant amb paraules insultants una llei de memòria històrica que uns quants creuen que es queda curta.
Espero doncs que Joan Ridao sigui igual de capaç que Tardà de fer caure la cara de vergonya i impresentables com Eduardo Zaplana o Manuel Fraga.



El que ja no té preu són els comentaris al You Tube....
http://www.youtube.com/watch?v=ox2VdpYFaCI

culebrón culebrón

Jijiji, és que és de pel·li tot plegat.

"Doncs és tot per avui, recordeu pel proper dia portar feta la pràctica sobre el cas Seller's"

Remor de plegar bàrtuls sobre les taules

En Barack, encarnat segurament en Denzel Washington o Will Smith..., prèn la seva cartera gastada color camel i carregada amb treballs i es posa l'americana de pana apedaçada pels colzes.

Un home d'uns 60 anys, possiblement encarnat en Samuel L. Jackson, se'l mira recolzant la cadera sobre el reposa-guixos-i-esborradors de la pissarra. Segurament inconscient que s'està deixant el cul perdut. Com sempre van els professors. Aplaudeix.

"Molt bé, tu i les classes magistrals.... T'hi hauries de dedicar"

"Gràcies William. Fem un cafè?"

En William convenç a en Barack, durant aquell cafè, i altres insistents trobades, de ficar-se en política.

Una pel·li farcida de discursos replens d'al·legories de somnis americans que es reconfiguren en aquell home negre, que és més blanc que negre, d'orígens humils, com no podia ser d'una altra forma. Algú va tenir un somni i en Barack és aquí per continuar-lo.

Humiltat, canvi, frescor. Són la recepta infal·lible de cara a la galeria. El sacrifici, la pèrdua de la dona que estimes (veure Sarko + Cecília) segurament encarnada en Halle Berry, i la defensa a ultrança dels valors, són la recepta infal·lible de cara a la galeria-sense que es noti.

De cap a endins, ni humiltat, ni canvi, ni frescor (mai s'arriba fresc al cim, sempre suat i podrit), amb llarga experiència en extraperlos, i una gran capacitat d'enquibir els valors a la butxaca de la jaqueta que deixem penjada a l'entrada.

Això, evidentment no sortiria en aquesta pel·lícula nostra, que probablement dirigiria Oliver Stone.

Campanyes electorals, llarguíssimes i esgotants primàries repletes de caucus que ens mostren que encara són útils les tècniques més primàries de diàleg i votació

"Hillary, correu cap a la cistella de bàsquet!" diria una veu, segurament doblada per

"Obama, correu cap a la màquina de cafes!!" i corregudes amunt i avall del poliesportiu.

Després algú m'intenta explicar perquè no són viables els pressupostos participatius.

Mentre sona "I got a Crush on Obama", es succeïrien imatges de les reiterades victòries del nou defensor dels joves.

La pel·li també inclouria gags sobre la desesperació de la seva adversària, Hillary, segurament encarnada en Emma Thompson, i sobre la creixent preocupació del seu més que probable rival a les (ja cansen) eleccions presidencials, Rudolph Giuliani, segurament interpretat per Anthony Hopkins. O potser el pobre McCain, el fracàs del qual auguro es deu al seu cognom.

L'únic imprevisible aquí són els quatre anys següents.

O no.

Àudio: We are the world, Michael Jackson

Feliç Any 2008

Els meus millors desitjos per a aquells que...

...volen deixar el tabac
...volen fer més esport
...volen ser més sincers
...volen jugar net a la vida
...volen sentir més i pensar menys
...volen estalviar
...volen continuar en equilibri entre la coherència i la incoherència
...volen estimar-me i que els estimi
...volen SER feliços
...volen fer l'amor
...volen la pau
...volen i punt.

els millors desitjos per aquells que han d'obrir la primera pàgina de la cahier de séparation...
... i per als que obren la de la cahier de rancontres

Àudio (un altra vegada, però es que no n'hi pot anar una altra) Tout le bonheur du monde, Sinsémilia

Christma's tales

El fetge caminava cap a casa un dur 31 de desembre.

Fa un any es proposava mobilitzar els seus companys per obligar l'amo a deixar l'alcohol. Petites crisis els assetjaven a tots plegats i, juntament amb les torejades de tots aquells que envoltaven l'amo, feien que l'espai cada cop fos més precari. L'estómac havia arribat a una amplada tal que era incapaç de digerir el menjar normal i ja només treballava per les mentides, insults i absurditats que l'amo empassava cada dia. Pel que fa a l'alcohol, el fetge i els ronyons feien el que podien. Ells sempre guardaven una petita part impol·luta, per si de cas.

Avui el fetge es troba més dèbil que fa un any. L'estómac ha estat incapaç de desencadenar les intoèràncies etíl·liques que tant li exigien els seus companys, i no el culpaven. Ja tenia molta feina. El cor patia estrès i les celles havien perdut la força d'anys ençà i jeien sobre els ulls lànguidament. Els brots cirròtics es feien cada cop més forts i ja cap òrgan es veia amb forces de promoure un moviment sindical.

Així que es van declarar en vaga general i van acabar amb la vida d'un vell desgraciat.

Àudio: Something about christmas time, Bryan Adams

Un cop dur

Qualsevol gest imprudent, qualsevol atemptat contra el pluralisme, que és allò que Rawls deia que és innegable i inherent a les societats, sempre és un cop dur per a una d'aquestes.

La mort de Benazir Bhutto, bé, l'assassinat, és una pixada fora de test, un tret de ruleta russa mal tirat, un acte d'algú que no ha tingut en compte el fet que no està sol en aquesta seva societat. D'algú que no deu tenir fills i, si els té, no li preocupa què en faran de la seva vida, o potser només n'espera l'immolació. D'algú que no ha vist "El efecto Mariposa". Potser d'algú que només volia fer la gràcieta. L'assassinat de Benazir Bhutto és tota una llàstima. Perquè pakistan ha perdut el cap visible de l'oposició que, agradi o no, és la que hi ha. I no n'hi havia gaire més. Perquè a més era una dona, i d'esquerres. I perquè només això és tot un revolsiu en el desenvolupament d ela cultura cívica. Perquè ha sapigut lidiar amb Musharraf com a adversari i no com a rival, sempre a en favor, d'alguna manera, de la democràcia.

Quel bordel...

Àudio: Watched You Fall, Meredith Brooks

Têtes Raides (visca la chanson)

Porto 4 dies preguntant-me perquè.


Per què no he descobert un grup TANT BO abans?

Per què són gent normal sense serrells ni topos ni ratlles ni corbates????

Per què no he descobert un grup que fa 7 anys va treure un recopilatori dels 10 anys?


Per què segur que es deuen estar a punt de separar?


I per què no els veuré mai?


Com poden ser tant fantàstics?


Jo vull fer una copa de champagne a Montmartre amb una de les seves OBRES de fons.





No és una recomanació. És un consell





Àudios: Ginette, Trumpet Song, Un P'tit Air, Bas Quartiers, Les Renards

Molt interessant la seva pàgina web. És preciosa: http://www.tetesraides.fr/

On est ce qu'on a (on a ce qu'on est)

¡Pues me voy!

"Em deixes jugar?" diu el germà petit i repel·lent al germà gran i egoista

"No" respon el germà gran i imbècil al germà petit i estúpid.

El germà petit, mimat i cridaner comença el seu berreo (com es diu en català) donant patades contra el terra, contra el germà gran i egoista i contra les parets. La mare s'acosta i li fot una cleca al germà gran i una mica idiota. El germà gran, idiota, i ara de mala llet, li dóna el joc.

"Té tonto" li diu i li empotra el joc contra el pit

"No, ara ja no el vull!" respon el germà petit i capritxós. S'aixeca, li tira el joc al cap i se'n va amb posat altiu cap a la seva cambra.

Què més dir¿?

Àudio: Dream a little dream of me, Mama Cass

Ooooh!!!

*Silenci Gratinat*

Voilà de què li ha servit al meu (estimadíssim) amic estudiar polítiques al nostre costat... heheheh!! La resta, i el millor dels meus desitjos, són per a ell.

Switch off...

"Switch on" és un phrasal verb. Dels primers que vaig aprendre i dels útlims que oblidaré. Forma part d'una frase exemplar del que és un phrasal verb "Could you siwtch on the TV, please"

En argot (bé, no sé si és argot o un localisme del meu món interior), fer un switch off és desconnectar de quelcom tant interessant com la lectura en profunditat de la LRJ-PAC (Llei reguladora del Règim Jurídic i el Procediment Administratiu Comú). En el sentit que és MOLT interessant per uns (els juristes especialitzats) i ZERO per altres (la completa resta del món).



El switch off és una defensa contra l'esgotament mental. Sí, intentar seguir alguns discursos esgoten a qualsevol persona, sobretot si el discurs és ple de dades irrellevants que, degut al desconeixement de la resta del camp, ens semblen rellevants i intentem retenir-les.
(veure JO intentant explicar perquè són tant difícils els tests d'opos)


Per tant: La persona, que durant els primers minuts presta plena atenció perquè no té una alternativa millor, acaba trobant més atractiu el "Gràcies per la seva visita" imprès al tovalló del bar en què es troba, mentre s'encén una cigarreta, si fuma, o es rasca la mà, per fer algo. En definitiva: el switch off s'ha iniciat i l'atenció (que és com la matèria, mai es destrueix, sinó que es modifica) es desvia o, encara millor, es difumina entre mil altres centres d'atenció: elposter de la paret, l'escuma de la cervesa, la gent que entra, el videoclip de "Mambo nº 5" i una pestanya que li esta a punt de caure a l'interlocutor.
Aquest, normalment no s'adona que el receptor està en mode switch off.

A vegades sí

"doncs es així un verd fosc, més que botella, sense ser olivós"

"..."

"crec que me l'emportaré, perquè a més te dues capes de llana"

"..."

"tio, m'estàs escoltant?"

"..."

"eeeeh!! no m'estàs escoltant!!"

"sí, sí! sí que t'escoltava?"

"ah si? em pots dir l'ultim que the dit?"

"que si t'estic escoltant"

"no tio, aixo no!"

"lo del gorro, que es pels rastafaris..."

"no, aixo no es lo últim que t'he dit"

"tia, es que són del madrid..."

"ya, ya què fort... "

Dedicat a la última persona que m'ha fet un switch off!!!!

Àudio: Brimful of Asha, Cornershop

En Roger

Ahir vaig sentir una gran frase: L'orgull fa solitaris.

la tinc

Sí. És una triple il·lusió a un històric concert d'un històric cantant. I al Camp Nou.

I sense fer més cua que la que fas als lavabos de qualsevol discoteca.

El 19 de juliol una servidora entrarà a un estadi per on ho fan els jugadors i farà una tombarella sobre la gespa del seu equip de futbol preferit, s'hi prendrà unes quantes birres i cantarà d'una manera inequívocament desafinada himnes de la història d'aquest país tant seu, històries d'atur, d'amor i desamor, de festes. De la vida de tots.

I quan s'acabi el concert, no sense abans els seus cada any més acurats discursos en català, pensaré en els euros que m'he gastat i em consolaré dient "bé, tres festes..."

I somiaré que una veu tant trencada com profunda cirda "But time slips away and leaves you with nothing mister, but boring stories of glory days"

Audio: Sad eyes, Bruce Springsteen

C'est moi!!!

24 tardors juntes, jo i la nurifran!!

Àudio: Meravigliosa creatura, Gianna Nannini

au, corre

Em sangra la boca des que ahir vaig sentir les declaracions de Bern Schuster.

"de dónde es?"
"es catalán"
"pues con esto ya está todo dicho"

i després ens dedica un "no, yo no he dicho nada"

[historieta paral·lela: L'altre dia vaig veure una imatge anàloga a Gran Hermano. Una paia li deia a l'altre
"que te he visto de reojo que hacias así!!!" (i la imita en un gest se suposat atipament interpersonal)
"yo no he hecho eso tia"
"que si, que te he visto, que por aqui veo"
"a si... pues no se tia...ponte...."
"que has dicho?"
"nada"
"que me ponga qué? que has dicho?"

algu es creu lo suficientment intel·ligent per completar la frase? "gafas" no es, això seria massa imaginatiu... (ironia) ]

El miserable juga a que de la seva boqueta no n'ha sortit res. Juga a tractar-nos a tots d'imbècils, o de paranoics, com si el que va insinuar no fos cap tipus d'insinuació, juga a penjar-nos un nou insult a les intel·ligències, tal com fa l'Acedbes (ups, he utilitzat un recurs fàcil) juga a riure's de la premsa (que per cert, ha tingut una reacció ben lenta trobo... i no insinuo res...). En fi, juga a tot menys a ser esportiu.
I jo, amant de la reciprocitat, em pixo en el seu cap.

Àudio: A lap dance is so much better when the stripper is crying, Bloodhound Gang

Col·lecció d'insults a les intel·ligències

1-El president del govern ve i assumeix les responsabilitats dels problemes de Rodalies.



I JO em pregunto què deu implicar assumir errors. Si em cau una enciclopèdia catalàna per la finestra i mato algú i assumeixo l'error, quedaré igual d'impune que José Luís Rodríguez Zapatero?



2-La ministra de Foment no pensa dimitir perquè seria de covards.



És igual de covard no dimitir que deixar-li la custòdia a la mare que va posar la seva filla en contra del seu pare. Clar, el jutge hauria d'haver considerat que ja que era error de la mare, aquesta havia d'assumir la repsonsabilitat d'acabar amb el rentat de cervell de la nena



3-Frase d'avui d'Ángel Acebes (en referència als judicis de l'11 M) "El PP jamás ha utilizado el terrorismo para intereses electorales, nunca, sea el terrorismo que fuere. Ésta es la diferencia respecto al PSOE, que ya lo ha hecho en varias ocasiones"



Ara has "dado en el clavo" xato



A què es deurà que últimament percebo un increment del nivell de mofa en aquest país? Ens hem tornat tots més divertits?

O realment la mofa hi ha estat sempre i jo no vaig pillar mai aquest sentit de l'humor tant "castizo". Crec que és això últim, i és que les mentides, que sempre s'acaben sabent, quan es revelen veritat, és com quan t'expliquen el sentit de l'acudit que no havies pillat (que no tenen puta gràcia però la resta es parteix el cul, ja sigui de l'acudit o de tu mateix per no haver pillat res).

Treballaràs un mes i mig sense fer festa ni sortir a esmorzar, però al gener (quan ja t'hagis suïcidat) et pujarem el sou. Un 4% (i penso "bienn!!! un 0,1% més que la inflació prevista!!!!!)

I el dia següent t'expliquen que els ministres d'economia, i tota aquest gent considerada influent en els intocablíssim mercats de valors, sempre donen una inflació prevista inferior a la que serà, per no alterar més el cotarro. És a dir, que no puc pensar "bienn!! un 0,1% més que la inflació prevista!!" sinó "vaja, un 0,5% menys que l'any passat". Però somrius perquè has descobert un primer misteri de l'acudit.

I per fi aconsegueixo adaptar-me a aquest sentit de l'humor tant especial... potser algun dia hauré de fer jo un acudit d'aquests...? I perquè no entro en el pantanós terreny personal...




Àudio: Ce gens là, Noir Désir

Dona'n una mica

"Sí?"
"Hola bona tarda, et truco del banc de sang..."
(jo em quedo blanca del susto)
"Digues..."
"No mira, era per dir-te que ens falta sang del teu grup sanguini"

Després d'un important alleujament i d'acabar la conversa amb un "si, ja vindré" (però veraç, no per penjar) em lamento. Em lamento perquè jo soc A + , que és el grup vulgaris vulgaris que té tothom. Deixem-ho en que mai que he donat sang m'han dit "ostres gràcies, de la teva sang en falta molta que no hi ha gaires donants!!!"
I bé, que em truquin per demanar-me sang em fa pensar que aquí no en dóna ni cristo, cosa que em permeto jutjar com a nefasta. Mai, des dels 6 anys que fa que dóno sang, m'havien trucat demanant-me sang. Sembla ser que aquest estiu hi ha hagut una masacre a les carreteres.

Tanmateix, el fet d'haver-ne donat fa poc més d'un mes i la meva nova addicció a les intervencions quirúrgiques fa que no pugui donar sang fins el 2008 si res s'allarga, així que des d'aquí vull animar a tots aquells amb una mica de sentit de la solidaritat (que els catalans diem que tenim tant entrenat...) per a que aixequin el culet i vagin a fer un gest tant important i gratuït.
A canvi, un davantal vermell i un suculent esmorzar (a part del somriure d'algú) :)

Minipunto

Per ERC, responsable de cultura del govern. I de la projecció internacional de Catalunya. I la conjunció d'ambdues responsabilitats que s'apunten un minipunto.

Perquè pel que sembla la Fira de Frankfurt ha estat un èxit. Els crítics l'han criticat (els que ja se sabia que ho farien) però el fet és que els visitants-que-no-són-ningú han sortit encantats amb els catalans, i això és el que importa. Perquè? perquè són els que paguen sempre, els crítics mai paguen res.I què han aconseguit a part de les mil i una traduccions a idiomes varis de les obres d'Empar Moliner (cosa que m'ha fet gràcia i por a la vegada). Doncs que convidin a la cultura catalana a la Bienale de Venècia.

Sobre la polèmica dels autors en llengua... deixant de banda si calia convidar-los o no, només dir que el discurs inaugural, d'haver-hi anat els castellans, és ben clar que no l'hauria fet en Quim Monzó, i tot això que ens hauríem perdut. Imagineu un Baltasar Porcel II i en castellà. SOPORÍFER!!!!! A més, als que no van convidar i es van indignar i després se'ls va convidar i van dir "NORRR!" només em queda insultar-los i acusar-los de superbs i de naïfs.

És més, cal prendre consciència que bona part de l'atractiu de la cultura catalana a Frankfurt ha estat arran d'aquesta situació de raresa en què ens trobem (dic raresa en sentit de poc, no d'estrany, tot i que el ser poc ens fa estranys). I de lo guapos i bons que estem tots, clar.

Apa, doncs, felicitats a la tríada Bargalló - Tresserras - Carod-Rovira, com fa la Vanguàrdia que, a part de repassar la Fira, recorda coses que després l'oposició oblida, com l'exposició al Metropolitan o al Van Gogh.

Àudio: Loco, Antònia Font

L'esquerra abertzale es queda curta

Com? Titllant de "segrest polític" la detenció de 20 dels seu membres.

Jo, com a lectora de diaris i visionadora de telenotícies (és a dir, com a coneixedora d'un 0,1% de la distorsionadíssima veritat que ens arriba), hauria qualificat aquest segrest de TERRORISME D'ESTAT. I és que a segona vista, resulta que l'estat ha desarticulat un partit polític.

I és que resulta, que han entrat a la presó 20 persones (juntament amb les que ja hi eren, tipus Arnaldo Otegi) per defensar un seguit d'idees polítiques.

En primer lloc, em nego a sufragar aquesta gran estafa.

No mentre en aquest estat mantingut entre tots, i que inclús per a alguns resulta ser il·legítim i injust, existeixi un greu col·lapse a les presons. I les presons són per a aquells que delinqueixen de veritat. És a dir, per als que maten, roben i violen. I sobretot, per als grans empresaris que estafen a l'Estat.

Però tancar a algú perquè pensa A, B i Z? Apinyaran als presos a les presons?

I si tanquen al Joseba Permach amb un presumpte integrant de l'ala nordafricana d'Al Qaeda?

Començaran ara els centres penitenciaris una política de disperssió de presos multidimensional? Per cert, hi ha dispersió de presos també entre islamistes radicals? O només ho fan amb el d'ETA "pa joder"?

En segon lloc, em nego a acceptar aquests empresonaments com a normals.

Quan és una claríssima acció electoral.

Quan s'empara en una llei que atempta contra els drets i llibertats bàsiques teòricament protegits per la constitució. Una llei "de fa poc", treta d ela màniga d'un govern "desquiciat" i intoxicat per la majoria absoluta. Una llei tant històrica com la Torre Agbar.

Quan parlem d'una formació que ha participat en una cambra de representants, és a dir (per si algú no ho té clar), quan parlem d'empresonar a representants de la ciutadania. Significa això que a una part dels ciutadans bascos se'ls nega la representativitat en la seva cambra. Més enllà d'això, se'ls neguen els seus propis valors, se'ls esborra de l'espectre polític. Vaja, és que vist així, això és ja l'últim crit en feixisme...

I bé, què dir del jutge Garzón? Què dir de la independència de la justícia? hehehheee... després surt la María Emília Casas intentant netejar la imatge del constitucional. Que ho intentin, que no hi perden res... però que a alguns ja no ens enganyen, que aquí un cop de telèfon de l'executiu és el que "resol tots els problemes del país"

I l'esquerra abertzale en diu segrest?

El que trobo més divertit de tot plegat, és que en Pernando Barrena no ha pogut gaudir d'aquest divertidíssima experiència d'anar a la presó PERQUÈ SÍ. I és que el pobre es trobava rebent una delegació del Sinn Féin, els seus homòlegs irlandesos. Debia ser còmica la situació, pel seguit de paral·lelismes que es poden establir entre ambdues formacions. Crec que a en Gerry Adams (o com s'escrigui, no em funciona el google) se li debien posar per corbata.

Quina imatge...

Àudio: Le paranoiaque, Zebda

Tot queda igual

Busco una llum busco un color...
camino sense direcció
el carrer és fosc (...)
No sé si això és l'inici o el final (...)

És una cançó de la meva infància (la que amaga l'esperit cumbaià que ens van implantar a l'escola) que ressona avui en el meu cap. Pel títol només. No aconsegueixo recordar-ne massa la lletra, necessitaria que en Gerard Quintana me la cantés guitarra en mà (per cert ultimament no apareix gaire per la tele, cosa que em sembla molt bé perquè l'estava posant a l'alçada de la Núria Feliu en quan al pes emocional a suportar) .

1996:

(càd: fa 11 anys i mig) La ONU decideix postposar l'imminent referèndum al Sàhara Occidental perquè el Front Polisario i Rabat no es posen d'acord amb el cens electoral. Aquest referèndum s'hauria d'haver celebrat el 1992

El PP accedeix al govern espanyol gràcies al suport dels nacionalistes. A canvi, el PNB ha aconseguit una bona negociació de la quota que euskadi paga a Espanya "pels serveis prestats" i Catalunya una renegociació del model de finançament.

Boris Yeltsin aconsegueix un acord d'alto al foc a Txetxènia


Tot això en una setmana triada aleatòriament.

Ah, per cert.... i dins d'ERC hi havia un corrent crític que volia quelcom que... si més no... em sona... i aquest corrent estava encapçalat per un tal Carod-Rovira

Qui em va preguntar per la dialèctica de la història?

Rita Barberà és alcaldessa de Valencia, i me la miro i em pregunto desconcertada, que no admirada, com s'ho haurà fet per tenir la mateixa imatge durant 11 anys

No sé si això és l'inici o el final...

Lectura: La sombra del Viento (perquè tot queda igual)

Passen els mesos, els dies, les dècades, els anys i les hores. Tot allò que vivim ens pot marcar o no. Moltes vegades les coses succeeixen com imatges de cine, lleugerament, sense suggestió que càpiga. Jo amb aquestes em veig "l'àvia que s'asseia al parc veient com els nens jguen, veien com la vida passa pel davant". D'altres ens penetren les entranyes i esmicolen part de l'ànima, que prèn el seu temps per rebifar-se després. I també passen a vegades com alenades d'aire fresc, com muntanyes russes i entre nuvolets de cotó. Aquestes, les més precioses i que més valen la pena, ens deixen amb aquell bon sabor i aroma, amb aquelles arrugues que envolten les comissures dels llavis. Algunes, però, passen i les estirem cap a nosaltres, els hi donem voltes i voltes i ens les clavem a l'esquena com si fóssim màrtirs de l'extermini emocional, permetent que les següents coses se n'impregnin i prenguin part d'aquesta podridura massiva. Tot això quan podrien haver passat d'una altra manera.
I així anem fent (perquè tots nem fent). A vegades una petita i insignificant revelació pot esquerdar el nostre mapa de claus flageladors i fer que tot allò pel que havíem patit sense necessistat ni massa sentit, caigui pel propi pes. Què ridícul pensar els mesos d'autovictimisme quan A era A i B no. I què ridícul adonar-se que allò que dúiem clavat que abanderava les nostres actituds posteriors, feia temps que havia caigut.
Ahir vaig descobrir que la meva part "d'enfadada" feia temps que no existia, pel simple fet que, quan m'ho vaig plantejar, no em va costar ni un instant fer unes simbòliques paus amb mi mateixa.

Àudio: Que tinguem sort, Lluís Llach

Fermée pour congées

Fa temps que estic tancada per vacances (inclús es podria parlar d'excedència indefinida), però em semblava lleig no penjar cartellet.

Recomanacions:
-Prendre el sol amb protecció. Sol perquè és bo per l'organisme i sobretot per l'estat d'anim, i protecció perquè millor contiuar blancs i sense melanomes.
-Fer cerveses al capvespre a terrasses urbanes com les que hi ha al carrer llançà
-Prendre's la feina com "les deures d'estiu". Es fa igual però més lleuger.
-Comprar quelcom de valuós. Una càmara digital, un mp3, una peça de roba cara, un viatge, algun accessori pels que tenen cotxe.... alguna cosa de les que fan mal a la butxaca però "què collons porto tot l'any treballant"
-Obrir-se més a les persones, trucar a gent que fa "tant que no..."
-Repassar l'agenda sociocultural barcelonina i recordar que el "quoi faire" també es gratuït
-Cremar el temps vilment sense remordiments (tipus "fer una migdiada de dues hores")
-En resum, buscar el plaer, l'autocomplaença i no pensar més enllà de "d'aquí una hora"


Bon été!!!

Tanco temporada amb un audio que diu tant de mi com el de l'entrada que ve veure néixer aquest blog: Country Feedback, REM

Parlem-ne

Resulta que un partit que es diu "no-nacionalista"
[aquí aprofito per donar la meva pròpia aportació: es diu no nacionalista per no dir anticatalà. Així de clarament és el que són la bona majoria de la seva militància, que rebutja la cultura catalana perquè ningú els l'ha mostrada ni l'han volgut aprendre. Vergonya els hauria de fer a gent com Esperanza Garcia que viola el català cada cop que obre la boca i ha de canviar inevitablement al castellà sense poder acabar mai el que ha començat] (he dit pròpia aportació tot i que no és pròpia, però la faig meva)
Resulta que aquest partit, que compta amb apenes un any de vida i amb apenes 6 mesos d'uniócohesió interna (evident, ara estan dividits entre els tontets ingenus que creien que es tractava d'un partit no nacionalista socialdemòcrata, i tota la resta) fa un congrés. En aquest congrés ja es vol aplastar al líder, un dels pocs que és capaç de parlar acceptablement la PRIMERA llengua de la comunitat que pretenen governar. Parlo d'Albert Rivera, el candidat a les darreres autonòmiques.
El partit més ansiós de protagonisme ha generat una corrent interna que s'enfada amb el lletrat d'ESADE. No fa la feina diuen.
I quina es aquesta feina? Eh, bon, la feina és implantar-se a tot l'estat (amb l'incondicional suport de Rosa Díez i Fernando Sabater, que en realitat no sé què fa aqui). Perquè?

Voilà el gran motiu: evitar EL BUIDATGE DE L'ESTAT que està provocant la descentralització.

Parlem-ne?

Parlem també que ho vol fer en col·laboració amb el nou fitxatge estrella, una "associació" de la societat civil, diuen, crèiem..., anomenada Basta Ya.

Parlem-ne?

Nos vies valent plus que leur profits

Etiòpia ha guanyat una batalla contra Starbucks. Primera victòria d'una guerra d'aquelles de mai acabar. I què ha guanyat?


Bé, sembla que són aspectes que a mi em semblen un tant desconcertants. Etiòpia ha obtingut la pròpia denominació d'origen del cafè Etíop. Semblava evident? Doncs fins ara la tenia Starbucks.


Així de clar. I català.


Uuuuh! què guai!!! Fins ara, aquesta multinacional que intenta ofuscadament desmentir tots els seus rumors en la seva web (sisi, és més fàcil llegir-hi que no pertany al lobby jueu que no pas trobar les adresses dels seus dégoutants locals) pagava el kilo de cafè a cinquanta cèntims, cobrant-ne 20 euros a nordamèrica (o sigui 25 aquí a la vella europa, que ha acollit l'establiment d'aquests locals com el pla Marshall en el seu moment). El gran adebacle és que ara haurà de pagar1,30€ pel kilo de cafè.


Una suor freda em recobreix el cos. Augmentarà de manera equivalent el nostre desemborsament? Passarà a ser el cafè Etíop el més car del món? Passarem de pagar els insultants 2,25€ per un caffè latte (aigualit, dolent, fluix, amb sabor a n'importe quoi menys a cafè, en un local on no es pot fumar per "conservar el sabr i l'aroma", em pixo en el seu cap i en el de l'aroma) a pagar-ne 6,75€?

Ben merescut s'ho tenen. Perquè després diguin. Vergonya els hauria de fer. Si la coneguessin, clar.

Després d'un temps deixant-se portar per despreciables inèrcies apàtiques, aquí una que reviscola...








Àudio: La cançó del Friscu, Lax'n'busto (potser feia 10 anys q no la sentia?)


Paraula: Reviscolar (com l'au fènix de les seves cendres)

Wellfare

M'assec a la grada de la plaça. Em serveixo d'un clip per enretirar el que fa gairebé 6 mesos era un serrell per deixar que el sol de les set estimuli la meva pell. O almenys em faci sentir una mica més animaló.

Converses lleugeres, disteses, distretes. El cul al terra i les cames creuades. La mirada perduda, sento que recobro el meu estat natural mentre esperem les estrelles. Però el cantant està afonic, motiu d'escarni entre nosaltres.

Molts avis romanen a les seves cadires esperant el següent, com el jovent des de les grades. Bafarades de thc inunden l'aire. Llaunes de cervesa, ampolles de xiveca, joves amunt i avall, i ens entren ganes de tot plegat. Bebem i fumem amb aquella moderació dels diumenges, poruga respecte els dilluns. Pronòstics festius, a cops bons, a cops dolents.

Certa nebulosa m'envaeix. Si fos palpable, si fos visible, si ara m'obrissin només trobarien cotó de fira rosa.

Surt a l'escenari una veu trencada. No sé si de jove la tindria, potser se li ha fet amb els anys.

El cotó es desfa entre el ritme de les guitarres i la masculinitat d'una veu tant sensual per mi.

Somric amb les lletres, quin paio. Acabem cantant tornades desconegudes però repetides. És simpàtic, convida.

Pensem en el què diran. Què diran els avis que encara resten allà? Valga'm déu val!

Transcorren les hores acompanyades de tal genial artista i el vespre apreta. Tornem a casa, on m'hauria agradat que m'hi esperessin.

Àudio: Qué coño le digo a mi hijo, Daniel Higiénico

Al cap del carrer

Mentre veig amb desconcert com George W. Bush preconitza la llibertat del Kosovo, els ulls se'm eixamplen, les pupiles se'm dilaten i una veu familiar resona dins meu amb una sentència que a vegades em sembla massa carregada de certesa
"El que es va perdre amb sang, només es pot recuperar amb sang"

Audio: Ojalá no te hubiera conocido nunca, Muchachito

Paraula: ERGO!!!

El bon lladre

Passeja per la rambla de Barcelona amb la vista fixada a més o menys un metre del terra. Ni les estàtues, que ja el coneixen, ni les cantonades, ni els cartells anunciants de "suculentes" paelles i tapes el distreuen de la seva tasca primària; l'observació.

El bon lladre és d'estatura mitjana i complexió normal. Té els cabells foscos, porta mitja melena amb la ratlla al cantó dret, mig despentinada. Els ulls ametllats de color mel, com els de la serp, i el nas "xato". Un somriure de "joker" i la pell torrada li dónen un aire felí. Moviments suaus, harmònics, lleugers, discrets. Tots ells per dissimular un atractiu que, en aquesta feina, fa més mal que bé.

El bon lladre fa temps que discrimina entre candidats a víctima dels seus furts.

Fa temps.

La pobra víctima, una dama més petita que els comptadors de la zona verda, embarassada d'aproximadament 6 mesos, amb un infant en un braç i un cistell de vímet rebossant de verdures a l'altre. La bossa, entre el cistell i la cintura, s'obria de la mà d'un hàbil lladre que, en qüestió de segons es feia amb el bitlleter de la pobra víctima. Encara va tenir temps de somriure a l'infant que l'observava encuriosit. El bon lladre s'ho mirava com en Jaume Figueres miraria la nova pel·lícula de Lars Von Trier. Buscant el defecte, buscant la brillantor, buscant el sentit del que per uns és un art i per d'altres és una estafa.

La pobra víctima, tot i l'avançat embaràs, tenia una figura amable. Rodona, blanca, tova, llisa. El bon lladre pensava que tant fàcil era robar-li el bitlleter com les claus del cotxe, que debia atendre aparcat ben a prop. I així mateix ho debia creure l'hàbil lladre que romania ben a prop de la pobra víctima.

L'infant, que mirava amatent un home estatua, esclatà a plorar quan aquell fals gladiador brandava l'espasa amb el clink d'un dòlar al pot. La pobra víctima, el baixà fins un banquet per calmar-lo metre una albergínia s'escapava del cistell rambla avall. Ella se la mirava, primer amb sentiment de culpa. Després li començà a fer ganyotes a l'infant que, desconcertat, deixà de plorar per començar a riure. La pobra víctima es reconstruí l'estructura bossa-vímet-infant-xumet-a-la-boca-de-l'infant i després d'un sospir "vinga, som-hi" reprengué la marxa.

L'hàbil lladre es tornà a acostar i en qüestió de segons ja s'havia fet amb les claus del cotxe.

Quina gran injustícia! Aquella pobra víctima, que mereixia un cel, que no havia tingut dret a la defensa, a la digna resistència.

El bon lladre, cregué que la dama no mereixia aquell furt. Ningu li havia retornat l'albergínia, ningú l'havia ajudada amb la bossa, un gladiador l'havia fet aturar-se 5 minuts i preocupar-se per l'infant. Bé, pensar en qui mereix ser robat, no seria produent per ell i la seva rao de ser. De tota manera, quina gran injustícia!

En qüestió de 5 minuts el bon lladre havia recuperat les pertinences de la pobra víctima. L'hàbil lladre no n'era tant com ell mateix.

"Senyoreta, això és seu oi?". La pobra víctima li oferí els diners de dins la cartera "igualment els hauria perdut, és culpa meva per no estar a l'aguait". Li semblà just acceptar-los.

Des d'aleshores el bon lladre selecciona molt bé les seves víctimes. Progressivament, en hares de perfeccionar les seves tècniques i de fugir de recriminacions morals que l'assaltarien d'altra manera, el bon lladre ha acabat seleccionant només a persones com ell. Ni més alts, ni menys, ni turistes, ni més forts ni més dèbils.

Té la sort en aquest sentit de ser normal. Si fos dislèxic hauria mort de gana ja. Localitza un candidat. Se'l mira bé, l'aprova. Sense voler ser traïcioner, l'avança ràpidament i quan li treu deu metres es gira i s'acosta de cara. El mira als ulls sense apartar la mirada, la víctima ha de saber que és el seu objectiu. S'acosta, s'acosta, s'acosta, zas!!

Cartera en mà, n'agafa els diners i torna a acostar-se cap a ell, deixant-l'hi allà d'on l'ha tret.

Se'n va a menjar un gelat.

Sortint, torna a trobar un candidat. El mateix procés. Avança, avança, avança. La víctima, que li manté la mirada, somriu. És un somriu eròtic, que el desconcerta profundament. Què fa? Continua la marxa i, en el moment precís, és incapaç de moure's, d'apartar els ulls d'aquella cara. Continua endavant, es gira i veu que ell també s'ha girat. Es cohibeix i continua endavant, com si res.

Confús, se'n va a la cafeteria on la jove txeca que té una cama més llarga que l'altra i porta el cafè amb gel. Se'l prenen junts i li explica el que li ha passat. És tard i cal anar a casa. Ah, oh!! A la butxaca de la cartera hi troba una nota en el seu lloc. "què creies? 680527968"

El final de la treva

Tengo una mala noticia...
no fue de casualidad
yo quería que nos pasara
y tú, y tú lo dejaste pasar...

Los errores no se eligen
para bien o para mal
no falle cuando viniste
nada nada de esto
nada de esto fue un error

jejej, em pixo

Posem-li lletra a l'himne espanyol

Mariano Rajoy, abanderat dels pobres esportistes olímpics que quan pugen al pòdium no saben què dir mentre sona l'himne de la seva mare pàtria, presentarà una proposta al Congrés per posar-li lletra a l'himne espanyol. A Moratinos no li sembla pas malament tampoc. Jejeje, evidentment contemplar aquesta idea em fa almenys gràcia. Jo tinc un parell de propostes....

La primera, que s'hauria de considerar perquè ja forma part del periple consuetudinari d'aquest país, és una cançó que evidentment m'he hagut de sentir molt al llarg de la vida. La de "Franco, Franco, tenia el culo blanco". I és que hi ha melodies que no se'ls pot canviar la lletra quan el poble s'ha acostumat a una cosa. Em resulta igual de difícil imaginar una altra lletra com imaginar la Marsellesa diferent de "les enfants de la patrie les jours de gloire sont arrivés". No em sembla gens descabellat.

L'altra opció, és la de fer partíceps les comunitats històriques, fent que cada estrofa estigués escrita en algun dels "dialectes" d'aquest estat uninacional nostre. Ala, i que el cantin! La tornada, això sí, per posar-ho més fàcil, en castellà. Crec sincerament que l'estrofa catalana hauria de ser la de "Espanya, Espanya, penjada d'una canya...". Per allò de la tradició i el costum...

A més, es podria fer un programa "Operación España", OE simplificadament. Serien dos concursos paral·lels. Un serien els proto-cantants, el guanyador dels quals posaria veu a l'himne, i els altres serien un grupet de freaks que cursarien un master en redacció d'himnes. Es farien proves de rimes ràpides, d'ús de paraules en desús.... etc. Els 6 finalistes presentarien els seus projectes d'himne i tot l'estat votaria. Anda que... no faria pasta ni res...

Àudio: ... canya caiguda...

Paraula: Potiner, barroer (el que som tots de petits)

When I grow up there'll be a day...

Al llarg dels anys anem configuran tot allò que ens agradaria i/o ens hauria agradat ser.

Amb l'ajuda del temps i de la fatídica evidència, vaig descobrint que el meu top 10 de propòsits es revel·la irrealitzable.

El primer, ser cantant. De ben petita volia esdevenir una guitarrera de veu trencada, trobadora de bars de llum tènue i poc públic, i emissora de discursos de pros i contres, d'amor i desamor i de continguts dels que pesen. Total per quatre xavos i una vida amb fi prematura i desconeguda, anònima. Però ni la veu trencada ni l'afinament han crescut en mi, és com si algú em digués cada dia "Te jodes". I els anys que em va costar descobrir aquest handicap.

En vistes que el tema genialitat artística es trobava en moltes persones menys en mi, vaig decidir que també m'agradaria arribar a ser una gran dirigent del món, i quan estigués a dalt de tot, rebentar el sistema. Ficar-m'hi des de dins i anar lligant caps fins que, finalment, un sol moviment ho canviés tot. Gràcies Neo, per fer-me creure que era possible. La simlpe experiència de teleoperadora em va fer veure que jo no tinc l'estómac suficientment ample. Bé, ni estómac ni carisma, que té més a veure amb la genialitat de què careixo que de la força de voluntat en sí mateixa.

Després vaig voler ser una dona del meu temps. Ja que no podria cantar Le vent nous portera sense que ningu em fes callar ni Where did you sleep last night? sense explotar a tossir, o fer de Jenny (veure Forest Gump) tocant Here comes the sun amb la guitarra com únic vestit, ni ser deessa salvadora del món sencer, vaig pensar que millor buscar la felicitat ordinària (en el sentit de no-extraordinaria, no pas en sentit despectiu), el triomf personal juntament amb la recerca d'una parella i la procreació constant, qual conills.

Però sembla que aquest aspecte tampoc se m'acabava de donar bé. Es veu que pel tema "triomf" no m'he pogut trobar en el lloc i instant adequat, ni he pogut estirar dels fils. La meva intuició tampoc ha contribuit massa en aquest aspecte. No gaire més traça he tingut en això de les parelles, sembla que un petit problema de fons, o de forma, dificulta la comprensió de jo cap a la resta, conduint-me a moments a replantejar-me l'statu quo. Ben inútilmanet, tot sigui dit.

I bé, de cara a la galeria la única forma de justificar el fracàs emocional és la renúncia voluntària al sentiment, així que en hares de no ser provocada ni increpada, vaig decidir tirar per una via de dedicació completa a quelcom. Les dues vies majoritàries són la religió i la revolució. Absurd dedicar la meva idea a déu si ni estic batejada, ni hi crec, ni .... bé. Per eliminació vaig prendre l'altra idea. Ben absurda, i és que els orígens són els orígens. Cert és que no hi ha indrets més classistes que aquells on es renega del classisme. No, les meves paraules no tenen credibilitat com la d'ells. Així que per no enfadar-me vaig tornar al lloc que em toca.

Finalment, la meva vida no deixa de ser un resum dialèctic de les meves inquietuds. Una síntesi de les meves voluntat. És per això que ara canto a la dutxa, estudio oposicions i segueixo de molt molt a prop als revos i refos i antis i alters, defensant-los només a casa meva.

Àudio: Je n'ai pas peur de la route...

Paraula: Meandre (meannndre.... llàstima que sigui més bonica la forma en aquest cas)

Em sento feliç que després de tots els meus intents frustrats de participar de manera civica i ciutadana en amb diferents partits, i que cap d'ells m'hagi respost (almenys adequadament), algú recobri la sensatesa. No, aquest cop no he fet res, però sembla com si ERC hagués escoltat els meus desitjos. Ens agradi o no, si la decisió és ferma trobarem una important injecció de salut democràtica.
La democràcia representativa no és gaire més del que deia Schumpeter sobre els partits, en tant que màquines de recollir vots. Un nivell micro més del capitalisme i.... ¿quan funciona millor aleshores? en competència perfecta... i... ¿quan es pot produir el major nivell de competència? en els governs en minoria.... i perquè? perquè reverteix més beneficis pels ciutadans / consumidors i...què legitima això que dic? res, però soc de les que s'apanya amb "el que hi ha"

Total, que estic molt contenta

just like antaño

Dos germans que podrien ser perfectament directors de pel·lícules dignes dels cinemes Verdi on un epil·lèptic coix busca el sentit d'un poema que la seva germanastra casada amb un mafiós iugoslau li va deixar abans de desaparèixer. Els germans Kaczynski, però , no han triat aquest camí pel arribar al shock. No, han anat pel dret i l'un primer ministre i l'altre president de Polònia. Curiós estat pel que alguns catalans sentiran simpatia.

I més curiosa és la iniciativa de la portaveu dels drets del nen, Ewa Sowinska, que vol que experts del seu departament analitzin si la famosa sèrie televisiva infantil "Els teletubbies" fomenta l'homosexualitat. Tot perquè el component morat porta una bossa. Pobre Tinky Winky, si ell sabés...

Dir que la meva cara no podia estar gaire més desencaixada, és quelcom que darrerament ja no resulta soprenent. Admeto que el desconcert comença a ser, si no habitual, d'alguna manera freqüent en mi. Tres factors conflueixen. En primer lloc, els prejudicis. És a dir, que si portes un bolso, ets homosexual. Sense comentaris, tret d'un record per a tots aquells amics que porten o han portat bolso. El Chicho per exemple. Plantejar-nos que podria ser gay, bé, és una opció...

En segon lloc, aquesta voluntat intervencionista en els medis. Com que els de RCTV ja han emès prous manifestos, de discurs de fons semblant al que aquí pertocaria, em remeto a les seves paraules. Finalment, aquesta preocupació pel fet que els Teletubbies fomentin la homosexualitat. PERÒ QUÈ S'HAN CREGUT? Crec que si és així, que es mirin els partits de futbol, amb la quantitat d'homes que s'abracen i es toquen i es despullen... Què significa aquest disbarat? Què és aquesta paranoia? Per si no en tinguessin prou, I QUÈ??? Fomentar? Com coi es fomenta l'homosexualitat? Com qui fomenta la violència, volen dir. O les drogodependències, volen dir... Oblidava que existeix qui no reconeix l'homosexualitat com a fet i s'encaparren a jutjar-la de... no sé, de xacra? de moviment postmaterialista efímer, que ja passarà...? (espero es capti el to irònic d'això últim)

En resum, opino que això, pel seu simbolisme, pel que implica, s'hauria de seguir de prop per part de la Unió Europea i, en cas que les mesures "pertinents" tirin endavant, Polònia sigui expulsada de la Unió Europea. Tal qual.

Àudio: Like Dylan in the movies, Belle and Sebastian (la meva BSO de primer de carrera)

Paraula: kukuxumusu ( kukuso = puça muxu = petó, petó de puça!)

de les llistes blanques

Participaré a les eleccions per respecte als que varen ser privats d'aquest dret durant anys. Hi participaré per aquells que van haver de treure's cursos de manera autodidàctica sotmesos a únic examen final perquè un règim considerà que la facultat era un niu de radicals comunistes catalanistes i anem a saber què més. Perquè mentre es fabricaven els apunts havia de fer de negre (amb el benentès de l'expressió) per pagar una carrera que els seus pares no pogueren pagar per un "petit error a l'hora de triar el bàndol". I perquè elles eren discriminades a nivell familiar en l'accés als estudis, i és que tants anys d'imposició han de desenvolupar almenys certs tics culturals...

Per tot això, per aquest respecte que em mereixen i perquè, volguem o no, des que vivim dins el sistema ens en hem d'encarregar, exerciré el meu dret de vot.

El que votaré forma part del segon epígraf d'aquest dret, que és el secret. Admeto però la tristesa que m'envarga quan hi reflexiono, i que és creixent el sentiment de que aquestes eleccions són un gran frau. Perquè el tripartit fa massa pinya en comptes de tirar-se els trastos pel cap, com diuen uns, o fer política i fer palès el pluralisme com diuen d'altres. Tot i així faig la diferència en Imma Mayol, que en aquest cas s'ha mullat una mica més. Perquè no em crec als altres dos, a un per dir coses fora de lloc (potser si canvia de partit...) i a l'altre per dir coses fora de.... de les meves concepcions sobre la moral.

I les llistes blanques? empro aquesta expressió per senyalar aquells partits que guanyen vots per aparèixer en el moment adequat rera noms estel·lars que irrompen en l'esfera política com si fossin salvadors de la nova democràcia espanyola i amb idees pretesament díscoles. FREAKS. Em fa pena pensar en petits partits que ja deien el que aquests diuen i que mai obtindran el 5% hondtià, perquè cap dels seus membres es diu Boadella, o Díez, o Sabater. (ja sé que ara es una senzilla plataforma, que s'apalanca sobre altres plataformes per cert, però ja en serà de partit, ja). Crec que és evident el que penso

Bé, almenys, votar, votaré

Àudio: This ain't a love song, Bon Jovi

Paraula: Desencant, perquè la bellesa de la seva sonoritat és inversament proporcional a la bellesa del seu significat

Rock chick

Diseño moderno, ergonómico y muy femenino.
Rock Chick es un juguete que se sale de lo normal, ofrece una estimulación exquisita acariciando la vagina, el punto G y la vulva al mismo tiempo.
Diseñado con mucho sentido estético y ergonomía inteligente, adapta el juguete al cuerpo de la mujer como un guante, con lo que provocará que pierdas de vista de donde te viene la estimulación, efecto despiste para grandes orgasmos, un clásico.
Está fabricado en silicona, que como sabéis es el mejor material para la juguetería erótica, y contiene una bala vibradora que la activas o no según te apetezca.
Sólo recuerda: lubricantes de base de agua y nevera o agua calientita si lo quieres a diferentes temperaturas.

Velocidad: única
Tamaño: 24 cm.
Material: Silicona.
Pilas: 3 botón (incluidas).

60.00EUR

Aix.....

Audio: Unforgiven 2, Metallica

Paraula: Reviscolar (avui l'he utilitzat per primer cop) Donar vigor a quelcom

Col·lecció de "coses" que mai hauria dit...

nº 1: "Gràcies Julieta Venegas per alegrar-me el dia"

Àudio: Me voy

Paraula: Galdós/a; adjectiu despectiu usat per a denigrar o rebaixar quelcom presumptament o pretesament bonic, ben parat, endreçat, reeixit, etc

Depuis toujours (Louise Attaque)

Les jours ne sont pas éternels
Disait un astre au soleil
Le tour du monde ça je sais faire
Depuis toujours, toujours
Disait la lune à la terre
Dont les couleurs sont de ces merveilles
Issues d'hier ou du soleil
Issues de toujours, toujours
Dans le noir ou sous la lumière
Elles se mélangent sous la mer
Se mélangent elles depuis toujours, toujours
Dis est-ce que tu penses
Qu'il faut arrêter là
Dis est-ce que tu crois
Que tout ça c'est immense
Dis qu’est ce que tu vois
Est ce que l'on suit la tendance
Les nuits ne sont pas éternelles
Disait la lune au soleil
Ils tournent en rond c'est un mystère
Depuis toujours, toujours
Disait un homme de l'univers
Dont la longueur est une merveille
Issues d'hier et du soleil
Issues de toujours, toujours
Dans le noir ou sous la lumière
Il se prolonge sous la mer
Se prolonge t’il
Depuis toujours, toujours
Dis est-ce que tu penses
Qu'il faut arrêter là
Dis est-ce que tu crois
Que tout ça c'est immense
Dis qu’est ce que tu vois
Est ce que nous deux c'est tendance
Les jours ne sont pas éternels
Disait un astre au soleil
Le tour du monde ça je sais faire
Depuis toujours, toujours
Disait la lune à la terre
Dont les couleurs sont de ces merveilles
Issues d'hier ou du soleil
Issues de toujours, toujours
Dis est-ce que tu penses
Qu'il faut arrêter là
Dis est-ce que tu crois
Que nous deux c'est tendance
Dis qu’est ce que tu vois
Est ce que nous deux c'est immense

Sento que això s'acaba, que perdo les ganes

visca!

Només puc donar les gràcies!

El viatge de l'encenedor

Quantes persones han dit "uala he tingut una idea genial" i han parlat de fer un seguiment del recorregut dels encenedors?
Jo sempre he pensat que hauria de començar per mi per dos motius: soc la principal compradora d'encenedors (i com a tal, perdedora i/o víctima de constants furts) i les meves històries sovient són o aburrides o desinflades o desastroses, i sempre és millor deixar els plats bons per al final...
Doncs bé, finalment algú ens ha plagiat a tots la original idea. En realitat tinc la sensació que arriba tard.
Son aquests viatges els del film "Hotal Tívoli" d'Antón Reixa

Audio: You'll never walk alone, visca el Liverpool

Pixie

Hi ha sentències que es claven com ganivetades.
Un subversiu de la seva època, i de la nostra, i de la dels nostres néts aconsegueix captivar-me per primer cop entre tants altres intents.
He buscat mitja vida un raonament diferent que em convencés.
A diferència del que molts pensessin, no el busco per allò de ser diferent sinó perquè els que ja hi ha em buiden. Per això busco vies diferents. Que vol dir que no són allò que ja hi ha i no m'agrada
Escolto, interioritzo i finalment desprecio internament. Sempre hi ha algun fonament que no puc compartir o algun punt massa depriment com perquè el pugui tolerar.
El Sr.Subversiu m'ha estat convencent durant 30 pàgines i 3 dies. Probablement hagués durat menys si l'hagués llegit en català. El millor de tot, aquest "uala" i esboç de somriure per la galta esquerra. Certa satisfacció, com qui diu plaer, de qui està a punt de fer seu quelcom. M'agrades, ets original.
Però els dies passen i un repòs involuntari (el de qui oblida el llibre a la feina) m'empenta contra aquest detestable instint de contradir tot allò que se'm posa pel davant. I va ser ahir que descobria les febleses.
I és que sí. Tot són sentències coixes. La teva manera de viure i veure, d'entrada tant vehement i lleugera i tràgica i apassionant i fàcil... que justament per tot això m'atreia, la veig ara una via més de complicació i dificultat. Reduint a la senzillesa compliques més les coses. No, amic, finalment tampoc tú m'has ajudat com creia que faries. T'agraeixo de tota manera l'haver-me ensenyat que la meva actual via també és complicada, justament en aquells punts on coincideix amb la teva. Tanmateix acabaré la història, que per cert és original com poques he trobat últimament.

I si mai torno a Pierre La Chaise, jo també et deixaré els meus llavis

Àudio:

I'm a Pixie, I'm a paper doll
I'm a cartoon
I'm a chipper cheerfull free for all and I light up a room
I'm a colour me happy girl
Miss live and let live
And when they're out for blood I always give

(Pixie, Ani Di Franco)

Feliç Sant Jordi

Un cos i una ment en perfecte equilibri. Equilibri perfecte entre ment i cos, entre bellesa i simpatia, entre salut i intel·ligència. Ella detesta dir-ne equilibri, li sembla un eufemisme del que normalment en diu "normalitat", amb un "detestable" al davant si l'agafes en un dia dur. Com el d'avui.

I és que avui, la Ruth no té rosa. Fa anys que no en té. Quan no ha estat per frívola, ha estat per insegura, i quan no, per filiofòbica; mot que empra quan s'adona que un cop més resulta incapaç de ser amant de, o nuvia o parella o amiga.

La Ruth no té llibre per regalar. Fa anys que no en regala. En realitat, certa tacanyeria l'inhibeix a l'hora de mirar-se llibres. 14 euros! per favor! i ells s'hi gasten 3 euros!! I en el fons, és la vergonya el que no li permet comprar un llibre. De fet ara mateix la Ruth n'hauria de comprar dos de llibres.

En aquesta tant ingrata situació en la que un ha de triar, sabent igualment que cap dels dos homes que abarca ara mateix tindran la delicadesa de portar-li una rosa, no sap per on ha d'emmerdar-se. Després d'anys de soledat i d'esperar el moment, se li apareixen els dos prototipus horribilis. La terra contra el foc. Amb qui em quedo? Amb aquest ésser tant estimable, entranyable, tranquil, garant de la meva estabilitat i felicitat permanent? O potser amb aquest tarambanes, que no sap ni sabrà el que vol i em farà plorar constantment, però a la vegada riure, i que a sobre desperta les imatges més enceses en mi? Històrica pregunta que s'ha hagut de plantejar la dona, i que demostra històricament que la primera opció era la bona (és una qüestió fisico-gravitatòria; les històries, igual que les carns, cauen amb el temps pel seu propi pes).

Tanmateix la Ruth, de la mateixa manera que la major part de dones en aquest sentit (excepte casos concrets com ara jo jejeje) te certes inclinacions massoquistes, amb un toc de coïssor salvatge entre cames, amb el ple sentit de l'expressió. La curiostitat ja pot matar al gat, i el gat saber-ho, però el gat sempre mor. La Ruth es quedarà amb el peça.

Les grans històries d'amor sorgeixen quan el tercer en discòrdia espera pacientment el seu torn, conscient d'aquesta dialèctica eterna, sintetitzant a la vegada una actitud menys bona, menys moderada, més rancuniosa, d'aquell que veu caure del pedestal (també dit escambell) allò que tant esperava.

Si hi ha sort, o millor que sort, si el sant baró és realment un sant baró i creu més en l'amor que en l'orgull, restant allà per quan els altres dos fracassin (que fracassaran), rebrà amb els braços (entre)oberts l'escarmentada criatura i seran feliços tota la vida.

Bé fins que aquesta delimitació entre preferències, interessos gustos i sabors es dilueix i la Ruth no vol renunciar a res. La gran solució és jugar a dues bandes fins que es decideixi. Però és per això que l'any passat no va tenir rosa, i no caldria ensopegar de nou amb aquesta pedra.

Així que decidida, li compra una rosa a la gitana. Millor no tornar a casa amb les mans buides!

I avui la Ruth té tres roses. I dos problemes. "qui t'ha donat aquesta rosa?" "ningú, me l'he comprada jo". A vegades és creïble una vil mentida que la veritat. Sort que almenys no ha comprat els llibres

Audio: Grace Kelly, Mika

vuitanta-tres mil

són les firmes de recolzament que ahir al migdia havia aconseguit l'esquerra abertzale, segons Pernando Barrena. Xifra respectable en qualsevol recollida de firmes, i molt més encara si acotem el camp i ens centrem en el petitíssim País Basc. El no respecte d'aquesta voluntat popular suposaria una violació flagrant de l'ideal democràtic de que tant s'omplen la boca aquest "nostres" dirigents. Tot allò que pensem és fruit del sistema o de l'anti-sistema, i al final el que és mínim i irrenunciable és el respecte de la voluntat popular. Que, tinc la sensació, té més intuició de la que creiem

Audio: One love, Bob Marley

talking about Rome's king...

un canal au côté de la Garonne, n'importe quand

Ahir et vaig recordar amb tendresa. De fet amb una tendresa amb la que no m'agradaria que em recordessin, més maternal del que segur esperes. Feia temps que no hi pensava, què lleugeres poden arribar a ser algunes persones en la vida d'algú.


I potser per aquesta lleugeresa, sempre te'n guardaré bon record, ets adorable. Entretant, em desperto i el primer que descobreixo és un mail teu a la bústia d'entrada. Que t'he cridat? Ben mirat potser necessitava certa dosi d'aquesta impulsivitat teva.


M'agrada refrescar imatges, somriure quan els altres em recorden el que són amb gestos o paraules. No hi aniràs a Alemanya, que ens coneixem. Ni vindràs a veure'm. Ni tens ganes de mirar-me, només te les provoques. Són aquestes les coses que m'agraden de tu. Aquesta obstinació per ser el que vols i no el que ets, perquè t'agrada i t'ha agradat sempre. Em fa gràcia. I aquest no acceptar el que no vols o no et contenta.

Audio: l'ombelicco del mondo, Jovanotti

Inmundícia

Resulta que J.M. Aznar, ex-president de l'Estat espanyol, i que com a tal, m'han comentat, cobra un sou de per vida, fa hores extres (ell, igual que la seva colega Esperanza Aguirre, no arriba a fi de mes) i es dedica a evangelitzar als pobles d'arreu del món. A diferència dels "evangelitzadors" i "predicadors", l'ex-president cobra per tal espectacle 35.000 dòlars. Com s'ho ha fet?
Mentrestant, les associacions anti-terroristes, o pro-victimes, o anem a saber com ho direm, continuen treballant per demostrar que no estan supeditades a cap partit polític. És per això que quan la vila d'Ermua ha demanat (per vergonya aliena) que el Fòrum d'Ermua renunciés a utilitzar el seu nom, el PP ha acomiadat automàticament l'edil del PP que ha votat a favor de la mesura.
I mentrestant constato un problema d'un dels nostres polítics més estimats. Ángel Acebes no és capaç de dir Batasuna. Sembla ser que un possible trauma d'infància l'obliga a dir "Etabatasuna". I jo, traumada com estic per les constants violacions a la moral republicana (i parlo en sentit filosòfic, ja sabeu, Maquiavel, Petit...), estic buscant una manera de plasmar una analogia semblant a la que fa Osama Acebes però amb el seu propi partit, prenent com a referència... no sabria què.... la falange? potser massa light... llàstima que aparegui la paraula "socialista" rere nacional... S'accepten idees
I bé, abans de plegar veles, proposo una endevinalla. Quin és el fenomen que afecta anualment al 0,00754% de la població espanyola?
En termes proporcionals, es tracta d'un fenomen que durant la setmana santa afecta sensiblement menys; al 0.000709% de la població espanyola. I (SOLAMENT) fins aquí podem parlar de proporcionalitats!!!!

Si algú ho endevina, premi! Mentre ho penseu, jo m'en vaig de "vacances"!!!!!

Audio: Voyage Voyage, Desireless

Jo mai mai...

Es tracta d'un joc on la preversió abarca dos camps. El físic, entre el que les ànimes es perden a còpia "d'haver fet". Els més experimentats veuen en les successives rondes, de manera que l'embriagadesa els arriba ràpid. Com una mena de cercle viciós, els que més l'han liat en aquesta vida, són els que abans perden el nord i per tant tenen més propensió a tornar-la a liar. Així és el sistema acumulatiu. O vas ràpid o et passen pel davant. D'altra banda la perversió arriba am les sentències. El viratge cap a la sexulitat, l'escabrositat i les coses extranyes arriba ràpid. A la segona ronda ja tothom ha pres confiança i inicia sentències que perforen la intimitat de tots. Hi ha qui es troba sense beure durant preguntes i preguntes. No, no he tingut relacions sexuals amb més de dues persones per un periode de 30 hores, ni alhora, ni m'he pixat mai dins un ascensor. Em captiva l'experiència vital d'alguns. A vegades deixa petjades en les fisonomies. No sé si l'envejo, però m'encurioseix. No sé si m'hauria aporta gaire sortir 3 dies de festa sense haver dormit, però em miro el subjecte i me l'imagino fent-ho. M'imagino fent totes aquestes coses per les que beuen (ben mirat, sembla un confesionari pel que es canvien els rosaris pels gots de cervesa) i sento certa...

Audio: Feeling good, Nina Simone

Sopar de 8è C!!!

Sisí, voilà la que s'està organitzant.


He anat tota la vida en una escola el nom de la qual és l'última lletra de l'alfabet hebreu. No triada aleatòriament, se'ns ha intentat inculcar des de bén petits (en el meu cas Peixos) tres valors màxims per aquesta escola. La humilat, la solidaritat i la catalanitat. Quan feia primer de BUP em vaig assabentar que aquesta escola és confessional. Oh déu! i jo sense estar batejada!


Una espècie de filosofia que barreja els valors més burgesos i els més kumbaians. Mitja vida en una classe que, deien, era la pitjor del curs. La maledicció ens va seguir amb la primera barreja d'alumnes (traumàtica per alguns), i a batxillerat ningú volia ser el nostre tutor.Però la classe s'havia desnaturalitzat. Ja no érem els thauis immersos en el microcosmos de la carretera d'esplugues, ens van barrejar amb "resquicios" d'altres escoles, més aviat privades, que ens ensenyaren un nou món. Hi ha qui li va encantar. A tots ens va influenciar d'alguna manera.


I després de 10 anys rebo un mail de convocatòria. I el que és millor, tothom s'emociona. Tothom contesta efusivament, del més rebel al més marginat, tots ens apuntem amb ganes al bombardeo. Veure gent que potser fa 10 anys que no veus. Gent amb qui has crescut, amb qui thas passat 13 anys compartint les hores de pati, cantant els 4 vents i els Segadors amb els braços alçats el dia de St. Jordi, poc després que el Sr. Triadú emetés el seu infinit discurs d'inauguració de jocs florals on sempre guanyaven els mateixos. Gent amb qui t'ofegaves corrent la course navette, a qui recordaves que lo important no és guanyar sinó participar durant els jocs del Serrahima, i amb qui cantaves cançons de burla a professors de castellà. Tota aquesta, ens veurem el 25 de maig. Alguns d'aquests elements els he continuat veient cada dia de la meva vida i, perquè no dir-ho, són del que m'estimo més aquí, d'altres de tant en tant per sorpresa i amb satisfacció... d'altres, encara no els hem localitzat. Vull saber com heu crescut, que en penseu de tot plegat, què feu. M'ho imagino tot i així, sé que poca gent em sorprendrà.


Avui m'han sorprès amb aquesta foto. Per si us ho pregunteu, estàvem fabricant un ambientador de taronja i claus. El que em fa més gràcia es pensar que la Cris encara ara fa aquestes cares jajajaja. De fet la mariona tmb...


Adoro aquestes regressions





Audio: Photgraph, Jamie Cullum

En una setmana estic aprenent a discernir entre allò que és important i el que ens fan creure que ho és. Un bon criteri a aplicar és les vegades que es repeteix quelcom.

Que els informadors ens volen fer creure que en Yéremi és el que ens treurà el son aquests dies? Doncs tindrem Yéremi per emorzar, dinar i sopar. I pels insomniacs, també.

Be, la gran notícia d'aquesta setmana passada ens acosta una mica més a la desmitificació de l'ànima humana i a donar un pas enrera les creences poc fonamentades. Per això tansols l'han passada una vegada... per aviam si l'oblidem...

Resulta que la part frontal del nostre tant estimat com desconegut cervell, és la que regeix el judici moral. El noticiari més sensacionalista comenta que sense aquesta part, seríem capaços de sacrificar el nostre fill per evitar la mort de deu persones. El primer que m'ha fet gràcia és que ara resulta que podem deixar morir 10 persones a canvi que el nostre fill sobrevisqui. És a dir, que els clàssics herois que s'auto-sacrifiquen o sacrifiquen els seus éssers estimats a canvi del bé de la humanitat, els hi van extirpar aquesta petita part del cervellet. O bé, potser un dèficitde zinc els impedia posar-la en funcionament.

El pròxim assassí en sèrie podria adduir manca de cervell frontal quan el jutgen per violar 10 prostitutes i matar-ne 30.

Fora de sensacionalismes, encaixo la notícia encantada. Encantada de veure que poquíssim a poquet ens acostem a una realitat almenys més digerible. Potser desencantada pel que fa la màgia perduda en la incertesa que se'n va. Què bonic era pensar que el ser bona persona depenia d'una decisió personal i no de la part forntal del cervell...

I el gran dute que em sorgeix a mi; podran els metges elaborar 3 cèntims de discerniment entre el que és bo i dolent tot aprofundint aquest estudi? De ser així, el Mein Kampf superaria d'una vegada les vendes a la Bíblia... quina gràcia tu...

Àudio: Shine, Collective Soul

l'últim dia

He deixat la feina. Res sorprenent pels que m'envolten, que ja ho sabien.

Visca ser jove i saber que cada nova feina és millor que l'anterior.

Encara que el tema porti cua, le meva il·lusió no deixa de créixer, i créixer, i tinc la sensació que ni té límit ni el coneix. No em fa por, tanmateix. Que potser caic i m'obro una cella... potser estic més sexy amb la cella oberta... M'agrada veure com enfila i enfila i els meus llavis s'eixamplen i eixamplen i els meus ulls brillen i brillen... és tant estimulant. Tant estímul em matarà...

Dir adéu ha estat més comode del que creia... Em sento frívola dient això, mais c'éstait comme ça... I vaig al bar-que-em-sorpren-sempre-que-hi-vaig amb dos companys. Un que conec poc i l'altre encara menys. Tot i així les hores passen volant. M'agrada. Cervesa, cervesa, i punt. Sort, si haguessin estat canyes no m'hauria frenat. Tú em caus molt bé. Tinc la sensació que és mutu.

Quantes persones ens hem creuat i podrien haver estat importants? Perquè la desídia ens fa oblidar que hi ha més persones? Espero aquest cop aprofundir i enriquir-me. Ara que el meu temps és més car, seré més selectiva, sibarita i capritxosa. Vull que cada persona que vegi sigui un plaer. Ciao ciao!

Audio: Glicerine, Bush

...et moi aussi

Crec que soc una fervent buscadora de la bellesa positiva. M'agrada aquesta que et fa somriure, respirar, levitar i pensar que la teva pròpia vida és igual de fàcil, i/o senzilla, i/o benhaurada.

Paris, je t'aime em fa sortir del cinema amb aquesta agradable sensació. 16 contes d'amor en 16 barris diferents de la ciutat de l'amor. Drama, romanticisme, comèdia, freakades, de tot.

Angès, francès, francès amb accent anglès... una tirallonga d'històries de les que sempre esperes la següent, que sempre és millor. Amb un entranyable i encantador relat final. Crec que tots adorem a la nordamericana que diu "phandan sei week end, jei sei alei a parwi..." i la voldríem abraçar.

Visca Fanny Ardant, i Nick Nolte i Natalie Portman (interpretant el mateix paper que a Garden State) i Elijah Wood (també fent de Frodo), i Juliette Binoche, i uns quants més.

Els creadors d'Ocean's Eleven s'estiren dels cabells en veure desmentida la constatacio que és impossible fer res de bo amb tant cameo.

Montmartre, le 16ème, Tulleries, la Bastille, Le Marais, cementiri de Pierre La Chaise... records conmovedors per la meva acompanyant.

Només una nefasta Isabel Coixet m'alleugera en saber que l'únic "bodrio" que m'ha sobrat, es "creació" seva.

Chanson d'aujourd'hui: Depuis Toujours, Louise Attaque

Che bella l'Italia

Recomanar al turista visitar Milà el primer cop que trepitja Itàlia, és com recomanar-li Zamora quan ho fa amb Espanya. O Puigcerdà. Tot i que Puigcerdà té una preciosa comarca al voltant.

Visca, tanmateix, el gelat. Visca la pizza, visca l'apperitivo, visca "l'Italià és fàcil i mira tot el que m'invento i cola". Visca la Galeria Armani, amb restaurant i floristeria incloses. Visca la Cafeteria Gucci i visca el Duomo per estar (com sempre pel que sembla) en obres.

El millor de tot:

La inmillorable companyia. Una de les criatures més adorables mai conegudes.

Retrobar-me amb antics Erasmus i recordar perquè el Luigi em queia tant bé.

La festa a Leon Cavallo. Mai està de més comprovar que els DJ dels CSOAs italians utilitzen portatils Mac i que els assistents fan millor olor que jo mateixa.

Que el canvi climàtic hagi afectat també a milan i jo hagi pogut esmorzar en un balconet a les 6 del mati amb el pijama com a unica vestimenta.

El pijtor:

Les boreres d'Asfalt.

El Duomo en obres.

L'absència de verd, de cases d'estils diferents, de façanes curioses, de botigues que a casa meva no trobaríem, d'italians... no fashions

Audio: Io sono Francesco, Tricarico

Polifacetisme

M'adono que em soprèn veure que l'home públic no és monotemàtic.
Em sorprenc a mi mateixa de sorprendre'm d'això. I és que l'habilitat d'un bon periodista (tot i que impertinent, maleducat i insolent) és ser capaç de preguntar a un bon home sobre el xoc de civilitzacions, Huntington (que algu el perdoni siusplau), i els desastres a la RENFE. I el que és millor. El bon home polític, i públic (encara que el referent en aquest cas no ho sigui), ha de ser capaç de canviar registre i resposta per a cada cas, evitant gratuïtats com ara "llibertat" "opressió" i "aliança"... per exemple, i utilitzant sinceritats com "és que no tengo ni idea" "es que no lo entiendo" "es que no tiene por qué haber una respuesta". Toma ya.
Visca els matins de TV3!!!


Audio: When Susanna Cries, Spen Lind, perquè estic super blue.

My Post-Secret

... i a sobre estic ginyada...

Audio: You Sexy thing, Hot Chocolate

Aix.... the US...

Diuen que Espanya en educació està a la cua d'Europa... Sort d'Estats Units quan ens comparem a nivell mundial jejejej...

Audio: Born in the USA, del Boss

I fancy that...

Ambient relaxat, punyalades innocents que van d'un lloc a l'altre, rialles, insults.

Menjar guai, vi bo, gent guapa.

Soc una observadora d'un sopar guai.

Res més lluny del que esperava.

Sortim a fer copes, no em gasto ni un duro, només em diverteixo.

Arribo a casa. Em miro al mirall de l'ascensor i detecto dues arrugues al voltant dels llavis. D'aquelles que surten de riure tant. Me'n vaig a dormir encantada.

Audio: Girls just wanna have fun, Cyndi Lauper

Res, que he pensat que el negre ressalta els meus ulls...

Post Secret

M'agrada entrar de tant en tant en aquest blog, i descobrir secrets.

Descobrir entre algunes freakades, que n'hi ha uns quants de compartits. Com aquest.

Fetiches insultants

A la vida hi ha metavalors, imperatius categorics i suprapreocuapcions. En resum, tot plegat son coses sobre les que tots estem d'acord en que ens hem de preocupar. És a dir, ningu discuteix que l'eficàcia s'ha de buscar sempre. I que hem d'intentar fer el bé. I que pobres els nens de l'àfrica.

Més enllà de tot aquest camp, que no sabria com batejar. Presuposits objectivament ineludibles? Les persones es preocupen per altres coses. Anem tamissant, desgranant les desviacions de les nostres propies normes, intentant-les corregir a vegades, plorant-ne els efectes d'altres.

I és que a part d'intentar tenir comportaments sensats, i de patir per les injusticies del mon, també ens preocupem pel nostre propi futur, o pel nostre aspecte físic, o per l'incendi qe hi ha hagut al nostre barri, etc. Ens pot arribar a afectar més que ens hagi ratllat el cotxe, o que l'Ana Obregón estigui amb un noi que podria ser el seu fill, que el fet que s'iniciï la guerra al Turkmenistan. Sí, primem els fetixes per sobre de coses més trascendentals.

Res a dir respecte això, crec que la proximitat dels fets ens influeix molt, així com l'escala de valors i els nostres interessos. Hi ha qui plora perque roben un Goya i hi ha qui plora perquè mor la Diana de Gal·les. Hi ha qui plora perquè Jack Dawson s'ofega amb el Titanic i hi ha qui plora perquè la Isabel Coixet es una tia respectada.

Jo avui m'he vist sorprenentment indignada contra un petit detall a la televisió. Sí, dinar a la una implica no tenir massa opció.

En un programa qualsevol (i la paraula qualsevol aquí es troba inserida plena d'intencions) observo un debat que em descol·loca. Els tertulians es dediquen a acusar/defensar un senyor que s'ha enfadat amb la Carmen Martinez Bordíu.

Es diu ultimament que els famosos ara son famosos de pacotilla. Que poc queda ja de toreros, cantants, models, artistes i folklorics. Cosa que en el fons, me la porta una mica fluixa. El tema és que ara els famosos són fills de portera que passava per allà, tiets, cunyats, amics de la infancia etc. Poc talent i molta paraula.

La CMB no deixa de formar part d'aques segon grup de "famosos de pacotilla".

El que m'emprenya, és que aquesta senyora, que no ha aportat res de bo a res ni ningú, rebi el nom de Nietísima.

Nietísima jo, que m'estimo els meus avis i passejo els seus cognoms amb el cap ben alt.

M'insulta que una senyora que l'únic que ha fet per sortir a les revistes i programes de televisió, hagi estat ser neta d'un dels fills de puta més grans (díficil, ja que no n'hi ha pocs) de la història d'aquest estat.

M'insulta que aquesta senyora es deixi veure en la vida publica espanyola, que ho faci radiant d'alegria, que ho faci per vendre la seva vida en comptes d'avergonyir-se del que va fer el seu avi i que a sobre de tot plegat, cobri per fer-ho. Que vengui una exclusiva d'ella visitant la tomba del seu avi, em sembla d'una frivolitat extrema. A partir d'aqui, no té cap argument per defensar-lo. Ni el de "me l'estimo perque és sang de la meva sang" i una merda, hi ha coses que no es venen.

Crec que aquesta senyora hauria d'agrair poder residir a Espanya en comptes de somriure a tort i a dret. Com tens collons de somriure i ser famosa sabent els milers de persones que va matar el teu avi? Com es pot tenir tanta poca dignitat personal?

Voilà el meu fetiche insultant.

Audio: Ces gens là, Jacques Brel

Rétour

Surto per la porta deixant enrera una setmana de les que es fan llargues.

27,5 hores (30 reals) de façana. Si vosaltres sabéssiu.

El meu genoll no deixa de ser un acte de rebeldia contra els talons (espero).

Descobreixo amb el temps, què fàcil és aparentar el que els altres esperen veure en tu. Potser hauria valgut com actriu. Excel·lència, correcció, alt-standing, tot això de què defugiria, m'envolta durant massa part del meu temps. Si vosaltres sabessiu.

Entro al metro acompanyada de la meva versió original. M'assec, miro al meu voltant i descobreixo quants n'hi ha d'aquests com jo, pels que cada dia és carnaval. I descobreixo amb gran satisfacio que em queda un mes tansols de doble cara. I mai més.

Inicio la lectura. D'acord amb l'autor, Un mundo feliz guanya a 1984.

Una veu i una guitarra em retornen al meu preuat, cuidat i protegit planeta del que no he fet mai particep a ningu. Paro atenció a la musica, aviam què m'explica. I penso en homes que també es veurien molt bonics dormint al meu costat. Que no el cantant (coses meves).

Dóno voltes i voltes a les coses. M'empalago i salto a buscar intents de poetes de veu perforada que em conviden a entrar al circ de l'absurd, tot advertint-me que l'ambient es gelarà.

Metàfores que d'entrada em fascinen i de sortida em semblen nascudes d'un mateix motlle.

No has pogut mesclat l'aigua amb l'oli? Vaja, haver-ho pensat abans. Estic aspra.

M'espera una nit d'intercanvi, d'aquelles de les que si ells em pregunten què vaig fer, contestaria amb un fals somriure i pensaria "si vosaltres sabessiu".

I de cop sona el gran Bruce, que ocupa un lloc privilegiat en la meva (tant) particular col·lecció d'homes. Voldria ser-ne filla, amant i amiga, tot a la vegada. És i serà dels grans. Genial (amb totes les dimensions del terme) trobador, de veu justa i to sensat. "but lately there wasn't much work, on account of the economy.... and now all that things that seemed so important... were misterely just banished, and at the end I just act like I don't remeber..." i el "so important" em repica i el "mary acts like she don't care" m'enfonsa. Què real, què gris, i negre, i blanc i vermell.

Arribo a casa on només el meu gos m'espera.

I em sento com si estigués inspirada, com si fos capaç de crear. Tot i que el meu spleen dura poc.

Audio: Another Lonely Day, Ben Harper

El hachis és la unica droga que en comptes de desinhibir, inhibeix.

Ale dixit

"Si, realment mai m'he penedit d'haver fet algo per estar fumada"

Audio: Pass le joint, Sinsémilia

Col·lecció d'homes que...

Jo també volia iniciar una col·lecció com l'Òscar, però per motius... d'intint? em decanto per la d'homes. Deixo el complement directe en suspensió perquè amb cada home de l'album faria una cosa diferent.

No és d'extranyar que iniciï aquesta presa de pèl i de temps amb l'Oleguer Presas. Els que em coneixen saben bé què és el que em pot captivar d'aquest personatge. Sí, el poso a l'apartat d'homes dels que probablement m'enamoraria. Me l'emportaria a fer birres i purus per Gràcia i l'incorporaria en els meus projectes revolucionaris (jejeje). I com que té aquell nosequè que a mi m'encanta, és probable que al llit funcionessim a la perfecció. (us heu fixat en els seus colzes??)

M'agrada el seu nom, m'agrada que jugui amb intel·ligència, m'agrada bona part d'allò que diu quan toca temes au delà del futbol. I el tio té el seu morbo. Llàstima que en comptes d'estudiar polítiques es decantés per l'esport...

Peculiaritats femenines

La dona tendeix a desmarcar-se de l'home quan entrem al terreny sentimental.

Diuen que ella sent més que ell, que és més capaç d'exterioritzar, racionalitzar, plasmar el que corre pel seu interior. Vaja, que és més expressiva.

Jo crec que si això fos cert, hi hauria més pintores, escultores, músiques i directores de cinema. (I no convaliden éssers com Isabel Coixet i Agatha Ruiz de la Prada).

Potser per això diuen que els homes tenen més genialitat que les dones.

El que em fa gràcia de les dones, és que tendim a complicar-nos l'existència.

Qui manava a qui inventar els talons?

Qui va decidir que la dona dependria dels estàndards de bellesa constantment?

Jo crec, que segurament un home.

Fruit d'això, ens trobem en situacions inintel·ligibles.

Com la depilació.

Trobem natural un absolut acte de sadomasoquisme. Lo de sado perquè, siusplau, que aixequi la mà la depiladora que no gaudeix arrancant dràsticament un troç de cera i veien com se'n ressent la soferta clienta. I lo de masoquisme per.... defecte d'explicació alternativa.

El que em pregunto és què pensariem nosaltres, si veiessim dos micos arrancant-se mutuament el pèl.

És quelcom tant curiós que inclús la major part d'homes han comès el desgraciat error de provar-ho alguna vegada. No fos cas que la depilació aportés un plaer ocult que les dones amaguem com el tresor més preuat. Pobres ingenus, en aquests casos es demostra una altra diferència entre gèneres: la ilimitada (en comparació al mascle) capacitat de patiment i resistència al dolor.

O fer forats a les orelles de les nostres filles quan a dures feines saben el que és estar viu. Un altre vil i cruel acte que ens sembla natural. Pocs dies d'haver patit el que és, probablement, l'experiència més traumàtica de les nostres vides , va i se'ns mutila.

Estètica? Papallones al cervell?

No és d'extranyar que Holly Dolightly esmorzés cada dia davant de Tiffany's.

No és d'extranyar que em vegi a mi mateixa corrents cap a la feina, tota emperifollada amb pintures, robeta, i unes mitges que se'm cauen. El greu del cas, és que me les he posat sabent que em cauen, i que he sortit de casa armada de paciència. A cada tres semàfors, escenografia ambígua. De la que no sabries si colar a 9 semanas y media o a Nunca me han besado. Ensenyo mitja cuixa (amb l'escabrositat afegida de no haver-me depilat el darrer mes) en un pas de peatons, tal qual, a fi de (com m'agrada aquesta paraula) arromangar-me la condemnada mitja. Sí, també perdem la paciència.

Àudio: Moon River, by Audrey Hepburn

Post-adolescència burgesa

Recent tancada l'adolescència, recordo ma mare dient-me "la pitjor etapa de la meva vida".

Cada cop hi estic en menys desacord.

Sí. Passem de ser ignorants i feliços, a dir que l'ignorant és feliç.

Ens adonem de. Prenem consciència, però encara no som forts per resoldre gairebé res.

Per això tot ens sembla tant greu.

En l'àmbit físic, les coses no van millor. Creixem, ens descompensem físicament (i alguns hormonalment també) i hi ha un trànsit de 2 anyets bén bé, en els que no ens sentim gens bé a cap nivell.

La post-adolescència és, per mi, la millor etapa viscuda a data d'avui.

Tenim les coses una mica més clares, coneixem part del que volem, aprenem el que és el primer sacrifici i la injustícia des d'una òptica més madura que abans. No em refereixo a grans meta-valors sociopoliticomorals. Això ho aprendrem més tard, quan ja coneguem el sacrifici i la injustícia en la quotidianitat. Som més persona, més zoom politikon, comencem a sedimentar la moralitat. I el més important, ens apassionem. Trobem plaer en tot tipus de situacions, vivim amb més intensitat les històries, idealitzem i realitzem.

Aquí se'ns obre el marge de la vida de l'estudiant. Afegeixo rera "estudiant" un "que no treballa", perquè soc testimoni de que no és, ni de conya, el mateix. Filla de familia benestant, els meus pares m'han permès el luxe de tirar-me 4 anyets de festa. Feines? Unes quantes, però sempre amb la certesa de poder-la deixar quan em surti de l'ànima. I quan tenim aquest marge, que inclou plaer, llibertat, TEMPS i irresponsabilitat, l'explotem fins a la sacietat.

Jo porto una vida normal. Però m'apassiono per moltes d'aquestes coses normals.

Busco igual o més que en els "teen", amb més orientació però també amb la incoherència del que no té una família per alimentar i una hipoteca per pagar. Faig i desfaig camins, elaboro principis, els amotllo i maquillo a propi gust per fer més lleugera la càrrega.

Veig que hi ha coses que no podran ser, i d'altres que sí. Darrerament aprenc a controlar aquesta impaciència i a deixar anar regna a la intolerància, tant necessària a vegades.

He descobert la certesa en tantes frases fetes, que entenc el sentit de "saber popular".

Diuen que a la vida s'ha de: Fer un fill, plantar un arbre i escriure un llibre.

L'arbre el vaig plantar a la tendra edat de 8 anys, quan no sabia que estava acomplint una de les condicions per morir tranquil·la.

El fill no és tant difícil com sembla, només cal deixar l'organisme seguir el seu curs natural.

El llibre bé, el porto escribint des del 16 de novembre del 1983, i si m'estireu, des que el 14 de febrer d'aquell mateix any el meu pare va dir "aaaaaah". Jjejeje quines coses...

Jo per morir tranquil·la afegiria l'haver ensenyat alguna cosa. I no em refereixo haver ensenyat a la meva substituta a calcular percentatges. Em refereixo que algú digui algun dia "vaig aprendre que" i pensi en mi mentre ho dic. I si pot ser, que ho pensi amb carinyo. Afany de perpetuació de l'ànima? Potser.

Audio: Hand in my pocket, Alanis Morissette

Indrets entranyables.

Avui l’hivern recobra forces. Per fi enfilo tapada, re-tapada i encongida per Torrent de l’Olla. Impassible, sense pena, comprovo que queden pocs carrers així. Així amb vidilla, brogits, comerç, passejar. Així sense locals d’Inditex, ni Starbucks, ni Decathlons. Parada cafetera abans de posar-me em marxa. Entro a un bar aparentment “Paco” perquè m’hi convida el nom. “Bon dia, Gràcia!”. Què preciós, què afable, agradable, simpàtic. Tant com senzill i clar. Segur que serveixen els primers cafes als forners i els darrers als oficinistes. Entro. El senyor que m’atén no és “Paco”, és més aviat “Ciscu”. Li ofereixo un somriure, que ell musica amb un “Bon dia i bona hora!”, gran començar. Em porta el meu cafè-amb-llet-bullint-que-necessito-sostenir-entre-mà-i-mà-per-ser-persona-cada-matí oferint-me el Periódico. Li tolero perquè el País i la Vanguàrdia estan ocupats, i l’agafo agraïda pel detall. Hi ha situacions que ens forcen a posar-nos de bon humor mal que ens pesi. Tot i que aquest matí estava fàcil.
Encara no és moment d’obrir el diari. No, prefereixo introduir cafeïna i nicotina per les venes calmadament, sense decepcions, ni sorpreses (la d’avui, vachement éclatante, Sra. Imma Mayol autoproclamant-se antisistema) que em facin baixar de l’hort.
Plaer pur, no té més. El cafè té un sabor diferent si es barreja amb tabac, així de clar. Miro al meu voltant i descobreixo amb grata sorpresa que el mestre és un fervent seguidor dels Beatles. Més aviat d’en John Lennon.

[Obro parèntesi de de consulta a lletraferits i filòlegs: La paraula “seguidor” és incorrecta ja que no es pot seguir un grup que ja no existeix. Fan la descarto perquè és un anglicisme. Amant em sembla massa fort / intens. Quina paraula s’utilitzaria per designar aquella persona que escolta amb devoció um grup musical? Devot tampoc compta jejeje]

El bar em recorda al Pelli però amb toc gracienc. Potser no tant exagerat. Però té un esperit decoratiu semblant. Encara m’alegra més la banda sonora. Twist & Shout, Breakfast in America, Mrs. Robinson, Surfing U.S.A. Molt bon humor. Decideixo perllongar la meva estada. EL Periódico dóna poc de sí. M’aixeco i pago. El mestre em diu “a reveure” i marxo satisfeta.

Brillant.

Audio: The logical song, Supertramp

Desaparèixer

Tinc tendència a la desaparició.
També tinc tendència a passar desapercebuda, però són figues d'un altre paner.

A tercer de parvulari (a la tendra edat de 4 anys) em vaig escapar de l'escola.

Tasca complicada, tenint en compte que el Senyor Manolo ens tenia ultra-controlats.
Estava jo jugant tant pajara quan vaig decidir que ma mare m'havia abandonat i vaig decidir tornar a casa sola. Jo tenia un esquema mental d'imatges per les que havia d'anar passant per arribar. Amb el temps m'adono que eren imatges de dos itineraris diferents. Recordava l'avinguda Pedralbes (concretament la casa d'en Cruyff) i el "cuartel del Bruc", a González Tablas. No, no hagués arribat a casa. El Sr. Manolo, en veure'm sortir em va preguntar on anava. Jo, que realment estava cagada pensant que la meva mare em renyaria (si, era un show fer-me deixar els "bàrtuls" i tornar a casa) li vaig dir mig plorosa que ella m'esperava a fora.
Potser aquell no era el moment de viure una desgràcia, així que el destí va fer que a la sortida em trobés la filla de la millor amiga de la meva mare. Ella debia tenir uns 9 anys, i també em va preguntar què feia. Jo, em vaig posar a plorar i li vaig confessar que la mare m'havia abandonat.
Ella, tot generositat, se'm va emportar a casa. La seva mare, en veure'm, li va clavar la bronca de la vida jejej. I ma mare em va venir a buscar al quart d'hora.
La versió real es que mentre jo jugava, ma mare em va dir que anava a parlar amb el tutor del meu germà, i que em quedés amb la Montse i la seva mare. Quan vaig decidir marxar li vaig dir a la mare de la montse que la meva mare "ha marxat per allà".
Si, es veu que la vaig liar. Tothom em buscava desesperat.
Una altra vegada em vaig perdre en unes pistes d'esqui. M'en vaig anar per una pista negra quan tothom havia girat per una blava. Aquell mateix any em vaig ficar fora-pistes cansada d'esperar que la perxa tornés a entrar en funcionament. Debia tenir uns 8 anys. La Montse també hi era.
Amb els anys, he tingut desaparicions vàries. Pànic em feia entrar al Corte Inglés ja que sabia que em cauria bronca tard o d'hora. Un cop, vaig sortir del lavabo i vaig sentir una amiga meva que deia "on és la Núria? Ja ha desaparegut??"
Sí, de cop, me'n vaig a la meva, i quan em giro ja no hi ha ningú.
Poc a poc aprenc a donar explicacions. A poc a poc les meves desaparicions deixen de ser-ho pròpiament dites...

Àudio: Friday I'm in love, The Cure

Una altra gran lliçó

Què és una gran lliçó? Per mi:
És aquella que, per començar, manté la nostra atenció i interès.
És aquella que, a més, ens ensenya.
És aquella que, a sobre, ens fa sortir pensant, replantejant o reafirmant.
Ens estimula, ens apassiona, inclús ens guia.
Enyorada, descobreixo una petjada d'un d'aquells que en sap, de donar lliçons.
Grandíssim Joseph Stiglitz, premiat quan convenia, oblidat quan no.
Hi ha autors d'aquells que els llegeixes i dius "Ah, sí, clar" cosa que no és pas tant fàcil com quan es tracta un d'aquells oradors que dius "ah, si, clar". En la paraula escrita hi ha més sensatesa, perquè és obligada.
No podem recorrer a la retòrica de la mateixa manera, perquè puc tornar enrera en la frase, rellegir-la i dir "però de què vas" (Ex: Economia Liberal per a no-economistes i no-liberals, és un "però de què vas" constant). Aquí les reduccions fins a la frontera de "senzill-simple-absurd" són molt més perilloses.
La primera vegada que vaig llegir Stiglitz vaig pensar "oh".
La segona, amb el Malestar de la Globalització vaig aprendre més del que qualsevol altre autor m'ha ensenyat sobre aquest tema. Actors, moviments, causes, conseqüències. I això que venia de "los malos"!
I la tercera, jejeje seré sincera, ja no me'n recordo.

Cito una frase seva que explica el perquè vaig deixar els estudis:

La economía de mercado se caracteriza por la imperfección de la información, con graves consecuencias en el desarrollo de las economías a nivel mundial. Por eso, los modelos que se han aplicado son una ficción porque ignoran fenómenos importantes como el desempleo (los modelos existentes se han basado en que la información es perfecta cuando el libre mercado se caracteriza por la imperfección)

I sense més dilació, l'altra petjadeta.

¿Rebentará la presa en 2007?


El mundo ha sobrevivido a 2006 sin una gran catástrofe económica, a pesar de los precios astronómicos del petróleo y un Oriente Próximo que está cada vez más fuera de control. Sin embargo, el año ha proporcionado numerosas lecciones para la economía mundial y señales de advertencia sobre su comportamiento futuro.
Como era de esperar, 2006 produjo otro sonoro rechazo de las políticas neoliberales fundamentalistas, en este caso por parte de los votantes en Nicaragua y Ecuador. Al mismo tiempo, en la vecina Venezuela, Hugo Chávez obtuvo un respaldo electoral abrumador; él, por lo menos, había llevado algo de educación y sanidad a los barrios pobres, que hasta ahora se habían beneficiado muy poco de la enorme riqueza del petróleo que posee el país.
Tal vez lo más importante para el mundo es que, en Estados Unidos, los votantes dieron un voto de desconfianza al presidente George Bush, que ahora estará controlado por el Congreso.
Cuando Bush llegó a la presidencia en 2001, muchos confiaban en que gobernara de forma competente y desde el centro. Los críticos más pesimistas se consolaban preguntándose cuánto daño podía hacer un presidente en unos cuantos años. Ahora sabemos la respuesta: mucho.
Nunca ha habido una imagen peor de Estados Unidos en el mundo. Se han socavado valores esenciales que los estadounidenses consideran parte fundamental de su identidad. Ha ocurrido lo impensable: un presidente de EE UU ha defendido el uso de la tortura, ha recurrido a tecnicismos a la hora de interpretar los Convenios de Ginebra y ha ignorado el Convenio sobre la Tortura, que prohíbe utilizarla en ninguna circunstancia. Al mismo tiempo, después de proclamar que Bush era el primer “presidente con un máster en administración de empresas”, la corrupción y la incompetencia han dominado su administración, desde la chapucera respuesta al huracán Katrina hasta su forma de llevar a cabo las guerras en Afganistán e Irak.
En realidad, debemos tener cuidado de no atribuir un significado demasiado profundo a las elecciones de 2006: a los estadounidenses no les gusta perder ninguna guerra. Ese fracaso, y el lodazal en el que, una vez más, Estados Unidos se ha metido de cabeza, es lo que impulsó a los votantes a rechazar a Bush. Pero el caos engendrado por los años de Bush en Oriente Próximo representa además un riesgo crucial para la economía mundial. Desde que comenzó la guerra de Irak, en 2003, la producción de crudo de la región, que engloba a los productores de más bajo coste del mundo, no ha aumentado como se esperaba para hacer frente a una demanda cada vez mayor. Aunque casi todas las previsiones indican que los precios del petróleo van a permanecer en su nivel actual o ligeramente por debajo, el principal motivo es la aparente moderación de la demanda, debida, en primer lugar, a la desaceleración de la economía estadounidense.
Evidentemente, esa desaceleración de la economía de EE UU representa otro grave peligro mundial. Los problemas económicos de Estados Unidos tienen su raíz en las medidas aprobadas al principio del mandato de Bush. En concreto, el Gobierno impulsó un recorte fiscal que no consiguió estimular la economía, porque estaba pensado para beneficiar, sobre todo, a los contribuyentes más ricos. La responsabilidad de ese estímulo recayó sobre la Reserva Federal, que redujo los tipos de interés a unos niveles sin precedentes. El dinero barato tuvo pocas repercusiones en las inversiones empresariales, pero alimentó una burbuja inmobiliaria que ahora está empezando a estallar, con el consiguiente peligro para las familias que pidieron prestado con la garantía de que sus casas tenían un valor en alza para sustentar el consumo.
Esta estrategia económica era claramente insostenible. El ahorro familiar pasó a ser negativo por primera vez desde la Gran Depresión, y el país en su conjunto tuvo que pedir prestados 3.000 millones de dólares diarios de otros países. Ahora bien, las familias sólo pueden seguir obteniendo dinero de sus casas mientras los precios sigan subiendo y los tipos de interés sigan siendo bajos. Por tanto, la subida de los tipos de interés y la caída de los precios de la vivienda no son buenos presagios para la economía estadounidense. Es más, según algunos cálculos, aproximadamente el 80 % del crecimiento del empleo y casi dos tercios del aumento del PIB en los últimos años están relacionados directa o indirectamente con el sector inmobiliario.
Para empeorar aún más la situación, otra cosa que ha ayudado a mantener a flote la economía durante los años de Bush ha sido el gasto público sin restricciones con un déficit fiscal de dimensiones hasta ahora desconocidas, por lo que es difícil que el Gobierno pueda intervenir para apuntalar el crecimiento económico cuando las familias empiecen a restringir el consumo. Además, muchos demócratas incluyeron en sus campañas la promesa de volver a la sensatez fiscal y seguramente van a exigir una reducción del déficit que impedirá aún más el crecimiento.
Mientras tanto, los persistentes desequilibrios mundiales seguirán produciendo ansiedad, sobre todo a aquellos cuya vida depende de los tipos de cambio. Aunque Bush lleva mucho tiempo tratando de echar la culpa a otros, es innegable que el consumo desenfrenado en Estados Unidos y la incapacidad de vivir con arreglo a sus medios son las causas principales de esos desequilibrios. Si la situación no cambia, éstos seguirán siendo una fuente de inestabilidad mundial, independientemente de lo que hagan China o Europa.
Ante todas estas incertidumbres, el misterio es que las primas de riesgo sigan siendo tan bajas como ahora. Sobre todo, dado el brusco frenazo en el crecimiento de la liquidez mundial, a medida que los bancos centrales han aumentado los tipos de interés, la perspectiva de que las primas de riesgo vuelvan a niveles más normales es uno de los mayores peligros que afronta hoy el mundo.
Durante los últimos años, varios economistas llenos de pesimismo han hecho advertencias sobre el boom inmobiliario en Estados Unidos, su fiebre consumista, los desequilibrios mundiales e incluso las primas de riesgo irracionalmente bajas; pero Estados Unidos y el mundo se las han arreglado, de una forma u otra, para salir adelante. La conclusión a la que llegan algunos es que ésta es la demostración de que, incluso con una mala dirección política, todavía podemos arreglárnoslas así otro año más. Quizá. Pero quizá no: en ciertos aspectos, el hecho de arreglárnoslas ha empeorado los problemas de base y ha hecho que los ajustes inevitables sean aún más dolorosos. Tal vez ésa es la principal lección que vamos a aprender en 2007.

Per Joseph Stiglitz, Premi Nobel d'Economia 2001

Audio: Good People, Jack Johnson

Gad el Maleh

Tot i els meus prejudicis reconeguts i airejats als quatre vents contra els veïns del nord, perquè no reconèixer una genialitat com aquesta? Visca, visca, m'has alegrat el dia. Je m'éclate!!!

Àudio: Glory Days, Bruce Springsteen, de guinda.

Imaginarium

La meva veu cantant la porta aquella que imagina, la que sommia.
Això meu és una dansa en perfecte equilibri entre el que vull, el que desitjo i el que acabarà passant, que encaixo com l'incansable secundari.
No em deixo anar, senzillament deixo de refrenar-me.
Imagino una vida meva en la que em llevo quan els carrers són encara tancats, però feliç. En bicicleta, una d'aquelles holandeses que per frenar has de pedalar enrera.
Imagino una altra vida meva en la que creixo i creixo i no paro. I em procreo com un conill.
Imagino moments, llocs, persones, coses que aquestes persones fan amb mi, situacions, sortides.
I quan penso que el que em passa és que no toco de peus a terra, que lo meu és bogeria, veig que els altres també imaginen.
Tots vivim vides paral·leles, en les que passen coses bones, o relativament millors que les reals.
Hi ha qui imagina labradores amb vanguàrdies sobresortint de cistells de vímet i aparcant la bicicleta davant del It caffe.
O s'imagina assegut en una cadira negra plegable amb el seu nom escrit al respatller.
Hi ha qui imagina gabardina i block de notes rera un misteri a descobrir.
O s'imagina amb una guitarra, una cervesa i un gran mai de maria en un espai de poca llum i menys aire fresc.
Una desil·lusió no deixa de ser la fi d'alguna cosa que has imaginat, sommiat, desitjat i feta teva, i que el final no arriba.
Imaginem tant que a vegades sembla que la vida va més enllà de viure la realitat. Sembla que és un "todavia más difícil!" (to de presentador de TV).
Imaginem i flotem i ens agradaria explicar-ho però no val la pena perquè no deixa de ser una mena de droga que t'eleva, i t'eleva, i quan ets ben amunt obres els ulls i...
(o d'això és del que tothom adverteix)


Audio: Imagine, John Lenon

La fi dels SDF

Les enfants du Quichotte, el gascó moviment paral·lel dels "No tindràs casa en la puta vida", potser més poètics, potser més informats (no increpen al personal dient "economista" ... com si fos un insult), acaben "aconseguint" el que volien.

Si, aquests, acampats als centres de París, Lyon, Ax-en-Provence i Toulouse (plus rouge que rose) han sentit de boca del senyor Villepin la (no poc) electoralista proposta de que França reconegui el DRET a exigir a l'Estat una vivenda davant els Tribunals. Promet també aquest senyor que tots els francesos podran accedir a un allotjament digne al 2012.

El que primer de tot em fa gràcia, és això de que ara els gavatxos podran denunciar a l'Estat per la violació / no-reconeixement d'un dret. Ah, ara si. Fins ara, la constitucio reconeixia com a dret el de la vivenda digna, pero no es podia denunciar llur violació. Ah, val, ara si. Que abans no pogués, és el mateix que dir que no el reconeix.

Bé, el segon que em fa gràcia és el com. Com s'ho faran? Amb la de veus que amenacen el trencament de l'Estat del Benestar, i la seva insostenibilitat i totes aquestes coses... sisi, em preocupa... és a dir, resulta que tots els estudiosos sobre el tema (sisi, doctoradissims en economia especialitzats en estats de benestar progressistes....) diuen que si el sistema de pensions està destinat a l'ofegament, així com el d'atur i de totes les prestacions en general, i de cop ve un paio i diu "Ala, ara dret a la vivenda" tu, que són dos dies! Cada vivenda val la pasta gansa... com sho faran....?Arribaran noves veus que diran "el dret a la vivenda digna és insostenible!!" ? Jejej em parteixo. A mí, almenys, em diu això, que les coses són sostenibles i insostenibles quan interessa que ho siguin o ho deixin de ser...

El tercer que em fa gràcia és que plegat vingui d'un país que, per enèssima vegada més, ens toooooorna a passar la mà per la cara EN TOT. Désolée, mais c'est comme ça. Un país que en termes ecosocials sol estar per sobre nostre (pas dificil) i per sobre la mitjana europea (o sigui, on top). I que demostra que una societat, quan la vol liar, la lia. I quan vol una cosa, l'aconsegueix. Allà, a la place du capitole, jo i la meva companya ens preguntàvem si aquests repel·lents essers no es cansaven mai de fer vaga. Però es tracta de saber el que volsi lluitar-hi.

El quart que em fa gràcia és que tot plegat hagi estat idea d'un polític que situa dins l'espectre al que vindria a ser la dreta. Que ens tornem bojos? O potser és que la Segolène ha decidit que es torna comunista i tothom tira cap al progressisme?

Si, sí, tot plegat em fa gràcia, tanta gràcia que el 2012 jo vull ser un SDF francès.

Audio: Sé a vida é, Pet Shop Boys (que no se perquè la porto cantant tot el dia)

Aquest escrit és replet d'ironies. Però en realitat, les coses em fan gràcia perquè de veritat que no entenc res. I que vinguin les eleccions no m'explica gran cosa. Hi ha promeses electorals i promeses electorals ineludibles. Això és massa gros (és com quan en Zapatero deia que marxaria d'Irak) com per mentir. Però no ho entenc, de veritat, necessito que algú m'assegui sobre la falda i m'ho expliqui.

Fake plastic trees

I quan encares les coses.
Què prefereixes? Volar i volar i més greu serà la caiguda?
O donar pals de cec, pensar sempre en el pitjor; en l'engany, en el fracàs, no fos cas...
Ella prefereix volar i volar... només ella podrà sentir de veritat aquesta cançó
comprendre-la i gronxar-se amb ella. Prefereix adonar-se amb el temps que la planta era de plàstic que evitar comprar-la a fi de no saber-ho mai. A la resta, una escopinada.

Benvingut 2007, ple de plantes, de plastic o no, anem a saber...

Her green plastic watering can
For her fake chinese rubber plant
In fake plastic earth.
That she bought from a rubber man
In a town full of rubber plants
Just to get rid of itself.

And it wears her out, it wears her out
It wears her out, it wears her out.

She lives with a broken man
A cracked polystyrene man
Who just crumbles and burns.
He used to do surgery
For girls in the eighties
But gravity always wins.
And it wears him out, it wears him out
It wears him out, it wears him out.
She looks like the real thing
She tastes like the real thing
My fake plastic love.
But I cant help the feeling
I could blow through the ceiling
If I just turn and run
And it wears me out, it wears me out
It wears me out, it wears me out.

And if I could be who you wanted
If I could be who you wanted,
All the time, all the time, ohhh... ohh...

Radiohead

When I look back on my ordinary life...

I see so much magic, though I missed it at the time...

No. El cert és que no em venia de gust tancar l'any amb una entrada tant depriment i deprimible com l'anterior. Tot i certa...

Així que desde la recepció amb les millors vistes de Barcelona, passen les hores i jo em dedico a dir adéu als advocats que surten. Alguns d'ells, més confiats que abans del (apoteòsic) sopar, em fan broma. El Sr. G. em dóna dos petons. Com diuen els gats vells, no hi ha res com un canvi d'aires...

Tots, tothom, desitgen amb tota sinceritat un final feliç pel meu 31. En realitat es dediquen a repartir com a bons cristians la felicitat que els sobra pel fet de marxar, tornar a casa, recomençar.

Totes les mirades són còmplices aquesta tarda. Aquí, en el meu niu d'exili, se'm comencen a repetir les frases prefabricades "gràcies, igualment, bon any, no tornis, etc". Les dic amb un somriure digne d'azafata de vol, però sincer. Sincer perquè a mi també em fa ilusió, perquè a mi també em sobra felicitat. Perquè? nidea. Ni un desafortunat tall de cabells ni una grip poden amb la meva levitivitat.

Jo no faig balanç d'aquest 2006 perquè ja sé que no em valdrà la pena. Prefereixo pensar en la llista que escriuré d'aqui 3 dies, que no quedarà curta. Un 2007 que sé que estarà ple de cosetes. Aborrit segur que no serà... Dolç o amarg, 365 dies ho diran.

I tant contenta, tanco la paradeta d'aquest any.

Joyeux New Any!

Audio: Photograph , Jamie Cullum

Si nos encontráramos encerrados en un almacén repleto de desgracias humanas, nos veríamos inexorablemente obligados a escoger la nuestra, porque es la que nos resulta más familiar.

Cuattro, 23:57

Checks and balances

Arriba a casa.

Encén el llum. Odia aquell silenci.

S'asseu al sofà esperant que en Mozart vingui a refregar-se entre els seus tormells. Però en Mozart sempre té més interès en algun fil que pengi d'algun sofà, o en mirar un objecte qualsevol.

I és que res és menys interessant que el seu amo. Per tant no hi va.

Ell està cansat. Porta hores llegint jurisprudència, sense arribar a cap conclusió sobre si un reglament és un simple acte administratiu o és una norma jurídica de rang inferior a la llei.


Sap que en Mozart pensa que ell és un home gris, ho pensaria tothom. Ja a simple vista es nota. Només recordant l'any que acaba en 3 dies es nota. Porta mesos pensant-ho, i avui li toca adonar-se'n de veritat.


El 2006 el va benvenir amb un trist sopar a casa la seva germana, la qual el deixà allà per anar-se'n de farra amb els seus amics. Quatre dies més tard, la Susanna el va deixar d'una manera que ell encara no entén.


Ell havia arribat de la feina, després de 8 hores d'aguantar com la nova secretaria removia la cua per totes parts. A punt de rebentar la bragueta, i recordant quant temps feia que no li feia la cort a la Susanna es preguntà si ella també ho trobava a faltar. O potser li fotia les banyes? Entrà per la porta i Susanna li proposà d'anar a prendre alguna cosa al bar de sota. Ell s'hi negà (no tenia cap ganes de fer el papelón i esperar a...) i a ella li va agafar una crisi histèrica. "collons es que mai fotem res! es que mai fots res! mira't al mirall!! és que em cago en tot!!" Li cridava mentre li donava cops al pit.


Atordit, se la mirava, preguntat-se què coi li passava. Com que no va saber trobar cap explicació a aquells crits ni al posterior silenci que regnava, va decidir anar-se'n a dormir. Previ pas pel lavabo, és clar. Al sortir, la Susana ja no hi era. No la va trucar, ja que no ho va trobar greu.


Mesos després la veié pel carrer i la cridà. Tenia els cabells més llargs, els ulls més verds i li havien marxat les arrugues d'entre-cella.


"Que t'has fet un lifting?"


"No, t'he deixat. Ets un inútil, Martí". I se n'anà.


Pensà que havia passat pel quiròfan segur. Quines tonteries.





Ara ja no li sembla tant tonteria. Sovint, quan decidia trucar els seus amics, aquests li deien "ui, es que avui ve la Susanna, millor un altre dia". Ara ja no els truca. Total, s'hi aburreix.


En Martí, recordant converses, se'n va al lavabo. Obre l'aixeta de la dutxa i es treu la camisa. S'adona que fa 3 dies que porta la mateixa, així que la llença a la banyera. Es mira al mirall i s'adona que alla hi ha una panxa i uns pits que abans no hi eren. Quan? No se'n recorda. Fa anys que només es mira al mirall per afeitar-se. S'adona també que té arrugues al front.


Les arrugues surten dels nostres gestos. Les del front, són les de la indiferència. Són les de "poca sang a les venes", i ell això ho sap. Es dutxa. Amb el barnús i els mitjons posats, es torna a seure al sofà.


En Mozart s'ha fet un nus amb les potetes davanteres i el seu garbuix de llana. Ell es serveix un got d'Enate, potser l'únic caprici que conserva.


Fa balanç.


Aquest 2006, ha perdut a la seva "novia de la uni", continua en el mateix lloc dins l'empresa tot i les promeses, ha perdut el cotxe (l'ha venut, per a què el vol), continua fumant, ha perdut múscul, ha perdut amics (potser això ja ho havia perdut abans), ha perdut l'anglès, i ha guanyat 3 talles. De fet, tot plegat s'ho ha currat.


En Mozart, que ja ha aconseguit desfer-se del nus de les potetes, se li acosta per la cresta del sofà. De ben a prop, li etziba una esgarrapada a l'orella. Per mal amo. Ell s'adona de que hauria d'haver fet cas del pobre gat.


Ell s'adona de cop d'unes quantes coses. Ell és un sòmines, un pringat, una d'aquelles persones desinflades, que desinfla als altres. Es un pal de tio. Mira al seu voltant. Aquella casa fa temps que no ventila, ha sortit verdet a les parets. Es fa fàstig a si mateix. Mira al sostre i veu l'aranya que va matar un dia amb una sabatilla, a fi de no aguantar més els crits de la Susanna. La marca de la sabatilla també hi és.


Es pregunta què ha fet que ell sigui així, recordant com era abans.


El problema és que res ho ha fet, sinó que s'ha acomodat, repenjat en la inèrcia de la vida. No pot culpabilitzar a res ni ningú, només a ell mateix. I començar demà un nou sistema de: comprendre la vida, distreure's, cuidar-se, alimentar-se, tractar el seu gat, lligar, treballar. Ha de retornar a ell mateix. Amb aquesta emoció de quan començes una vida nova, se'n va al llit a mirar el canal 25.








Audio: Cuidándote, Bebe

El que hi ha dins teu

Estic molt sensible.
Tinc una cançó fetiche, Besos.
Fetiche perquè tot i no seguir // prestar massa atenció a El Canto del Loco, quan l'escolto, em quedo encantada. És simpàtica per excel·lència, tot i que diu veritats com pessetes i parla per la majoria d'aquests éssers que poblem, per exemple, sense anar més lluny, aquesta península. És alegre. L'escolto i m'adono que aquests grans visionaris del conjunt (sí, dic visionaris amb intenció. Ho són) han "soltat" un pesantíssim consell. Que hi hagi lleugeresa o no al darrera, és igual. Se'm posa a sobre com una paparra i em ressona dins el cap "Tienes que empezar por resolver lo que tienes dentro". Repica i repica des que m'he llevat escoltant-la casualment.
Estic molt sensible.

Hi ha reflexions que t'agafen un dia per sorpresa, com avui!
Amb un nus a la gola, que no evito, em pregunto si has resolt el que portes dins. Ho has fet?

Em sento igual que el sol quan veu que els fills de puta dels núvols se li posen a sota i no pot il·luminar la terra, només esperar a que aquesta dóni la volta un dia més. I oferir la seva llum i escalfor incondicionalment, sense saber si arriba a travessar els tels i la foscor.
En parles? Hi penses? Què penses? Intentes construir? Somrius?
No sé si soc un bon sol, però bé.
Sé que saps amb qui pots comptar i amb qui no, sé que estic dins els primers
també sé que tot i així, no hi comptes gaire,
potser també per allò de no incomodar? o perque no ho necessites?
Més val que sigui això últim...
Així que només em queda continuar amb els braços ben oberts,
per si algun dia hi corres, enganxar-te el meu somriure.
I recordar-te el que ets, el que portes aquí dins, que tant val
treguis del tot aquesta teva (i gran) humanitat, que a poc a poc.

I ni t'aixequis, perquè ja ho has fet, ni caminis, perquè ja ho fas,
però dansis pel camí com tots hem de fer,
i que a mi no em quedi cap més dubte del que aquí et demano.
Resoldre, el que hi ha dins teu.

Per a.

Audio: You've got a friend, Carol King

Something about Christmas time

C'est le Noel qui arrive, donc, je ferme le boulot...

Peut-être à cause des malentendus, peut être parce que j'ai envie de vivre cette époque sans rien à écrire... pour le moment.

Parfois j'ai la sénsation que chaque chose que j'écrit n'arrive jamais.

Comme si mes prédictions trompaient le futur.

Lapidaire.

Donc je ferme, car j'ai besoin de la chance, peut-être.

Parce que j'ai envie de sentir la magie, cette magie qui est un peu de ménsonge, un peu de création humaine... ce que l'on croit, en fait. J'ai envie que une autre histoire m'arrive.

Je me souviens d'une nuit très spéciale. C'étaient déja les congées et je me prommenait par la Maquinista. Mon accompagnant était vachement... genial, on marchait entre le froid. Vous savez, ce froid qui est autant silencieux qui devient agréable. Celui qui est là avant la neige.

J'étais malade, au principe du rume, dans ce moment ou chaque fois que l'on fume, on à du mal à avaler la fumée. J'avais envie de prendre le bras de mon accompagnant pour noter un peu plus u chaleur... mais c'éstait pas le moment encore. À chaque fois que je le pensait, une petite voix me disait "faites le!!". Mais jamais, jamais, j'avais le courage. Et donc je sentais un truc trop espécial au coeur. Comme si j'avais déjà pris son bras...

On sortait du cinéma. On est parti pour la civilisation, près de nos quartiers. J'avais la sensation que là bas il faisait plus de froid puis que chaque bâtiment est plus isolée.

On est entré dans un bar Paco, un peu dégoutant. La maîtrèsse rangeait le frigo. On a démandé deux caffés au lait, à deux heures du matin. On s'en fichait de la caféine, on ne veulait que du chaleur!

La famme nous a porté les deux caffés. Ils venaient dans des verres à vitre. Pas mal. Dans ce moment là j'ai decidé qu'elle était la typique mère qui connait les enfants et ce qu'ils veulent. Il y avait du froid et deux jeunes en train de trembler comme des cons en demandant du café au milieu de la nuit. C'était évident qu'un verre sérait meilleur qu'une tasse! Je lui ai offert mon plus beau sourire et elle a dit "ai, ces jeunes...".

J'ai allumée une cigarrette, que je savais déja que je ne pouraait pas la finnir. J'ai collée mes mains au verre en essayant de les chauffer un peu, et regardé mon accompagnant. Jamais j'avais contemplé une image si belle. Ce jour là, j'ai décidé que je sérait avec lui pour le reste de mes jours. Quelle ménsonge.

Volià. Il n'y a eu rien qui se passe, mais c'est tout ce que j'ai senti ce jour là. Mes désirs, mes émotions. Jeune mais pleine. On n'a rien mais on les sent tout. J'en ai envie encore une autre fois. Après sis ans, voilà un souvenir qui reste intacte. Peut être trop idéalisé...

Audio: Let's talk about love, Bryan Adams (dans cette époque...)

Deduccions intel·ligents

Què vol dir Hummingbird?
Si et fa pal buscar-ho al diccionari, sempre pots decidir unilateralment que:

Hummer = martell

ing = ant

bird = ocell


luego, ocell-martell? ocell-martellejant?

la meva decisio es pajaro carpintero, càd: picasoques.

Doncs no, si fas l'esforç de buscar-ho al diccionari descobriràs que Hummingbird vol dir colibrí.


[És aquest d'aquí al cantó--> No el trobeu preciós?
Si fos un ocell (o sigui un ocell de veritat, no una pajara, que ja ho soc d'aixo) crec que m'agradaria ser un colibrí.
Sempre m'ha fet gràcia el nom.
M'encantaria revoletejar per les flors i xuclar el seu polen amb el bec... què feliçaaaaa!!]

No comments.





Canço d'aujourd'hui: Uptown girl!!

La de dilluns va ser una nit preciosa.

Vaig estar amb una persona (per mi, dona de pocs amics i vàries amigues, LA persona) que amb el temps he acabat situant en una mena de trànsit, de buit, d'espai, de ple, de lloc, de barrera entre l'amistat i l'amor, que és amistat i que és amor, que és estima, que no és res i és completament diferent.

(quin mal utilitzar la paraula barrera, quan mai hi hauria dhaver limits infranquejables i ens hauriem de poder moure còmodament a un costat i a l'altre de manera intermitent, alternativa, discressional, irreflexiva... però bé, jo mateixa en soc incapaç, així que no propugnaré tal alliberació amb suficient èmfasi...)

M'agrada tant veure'l encara que sigui tant de tant en tant.... Aquesta alegria i positivisme i energia i ganes que desprèns, que encomanes, que t'abraça i se m'enganxa. Torno a casa pensant que soc jo qui és tant feliç. Tu ets dels que demostren que si li somrius a la vida, ella et somriu a tu. I així anem. Al final, a mi, també em funcionarà? Prou que li somric, amb ganes i fe cega. Convençuda, que no per provar. Que tinguem sort...

Inquieta, dono voltes dins el llit, no paro. Hi ha emoció, vibro, penso, no m'aturo. Ha d'arribar. EL QUÈ??? Han d'arribar tantes coses que rebentaré. No tinc influència sobre totes. De fet no hi puc fer gran cosa, excepte en alguns temes. Em tiro a la piscina?

Audio: Bizarre Love Triangle, New Order

Memorable

Fascinant.

El ministeri d'Industria obliga a que les cabines telefòniques tornin el canvi exacte.

D'això se'n diu "pensa globalment, actua localment".

Adoro al Clos. Idol entre ídols.

No sé si pateix algun tipus de deformació professional i això de ser tants anys l'alcalde tonto... ho trobava a faltar el pobre.

Es portarien bé el Clos i el House?

Avui m'en vaig a dormir tranquil·la, sabent que si algun dia necessito una cabina, la trobo, funciona i no hi ha merda o sucedani dins de la cavitat on caurà el canvi, m'enduré el bronzillo que escupi. Dormiré plana.

Audio: El tren de Mitjanit, de Sau. Estic segura que es la preferida de "Joan l'incomprès".

Tonight's the night

It's gonna be alright...

Sí. Si hi ha una cançó sexy/eròtica, parlem de Rod Stewart i Tonight's the night...

Una d'aquelles que voldria que em cantessin...

Dues copes i una ampolla de qualsevol cosa un vespre d'hivern.

take out your clothes...

... disconnect the telephone line....

...yeah baby don't ya hesitate cause....

Uno menos

Arribo a casa de molt mal humor.

quasi 4 hores amb el cul al terra s'ho valen, i més si no el podia aixecar perquè en tenia 3 als morros que m'ho impedien.

Notícia: Augusto Pinochet és mort.

El primer que em pregunto és quanta gent estarà celebrant-ho amb alcohol.

I és que aquí molts ho varen fer.

Potser perquè aquella mort albergava esperança.

I aquesta no, cap ni una.

El sr. Pinochet, oblidant tota vessant humana, ha fugit del judici terranal.

Potser per això no li quedaven forces per lluitar. Total, per a què.

Ja no se'l podrà culpar de res.

I la "memòria històrica" que auguro tant eficaç (i realment eficient en termes d'oblit) com la d'aquesta nostra península, el deixarà com un problemilla més de la crònica xilena.

I potser aquesta dèbil democràcia treballarà per oblidar i oblidar,

i fer-se forta en l'oblit per no tornar a caure mai més.

I potser aquesta no era la manera.

Uno menos, i quants més en vindran?

Audio: No hi ha àudio, que continuo putejada.

Creixement Zero

1) Plantejament

Hi ha dos principis pilaríssims en economia:
1) Els recursos són escassos (excepte l'astre sol i l'aigua, aparentment)
2) La llei de la oferta i la demanda (interdependència entre aquestes dues variables, el volum de les quals determina el preu final d'un producte concret)

I és que l'economia s'entén com la manera de distribuir els recursos.
Bé, dins els molts sistemes econòmics, l'imperant vencedor del segle XX i suposo que XXI ha resultat ser el capitalisme, que s'entén prou bé amb el neoliberalisme polític.

Una de les grans lògiques del capitalisme (a part del calvinisme, propugnat com origen d'aquest per Max Weber) és la contínua generació de capital. (mhmhmh jeje) Això és el que incenctiva a l'empresari a produir.

En economia, el model explicatiu del comportament individual és l'utilitarisme (cad: la presa de decisions de l'individu ve determinada per la màxima utilitat). Tot i que des d'altres branques de les ciències socials això s'ha qüestionat enormement (els individus no sempre es comporten racionalment, i existeixen supòsits d'altruisme i altres estratègies diferents que la mera utilitat....), m'és més senzill donar-ho per vàlid.

D'aquestes dues premises, que resulten més o menys certes i més o menys constrastables, se'n desprèn una tercera constatació; el bon funcionament de l'economia dins aquest sistema requereix un creixement continu, del capital, la producció i el benefici.

Recordant que el principal problema de l'economia és l'escassedat de recursos, al capitalisme li apareixen, al llarg de la seva curta història, dos problemes més.
Pel que fa al primer, ja no es tracta de l'escassedat de recursos sinó del suposat esgotament d'aquests. Un exemple extremissim seria el petroli. Amb un nou i inseparable amic: la destrucció del medi. El problema de la destrucció del medi no és aquesta en sí (això és un problema pels amants del verdillo i dels animalons...) sinó l'acceleració de l'esgotament dels recursos i l'aparició de noves catàstrofes naturals; fets que, en conjunt, perjudiquen absolutament el bon funcionament de l'economia (si no hi ha recursos a ditribuir, ni persones entre les quals distribuir recursos...) sigui quin sigui el sistema del moment.

El segon problema, ja més a nivell social, és l'aparició de les desigualtats. El capitalisme, de la mà de la revolució industrial és un dels principals generadors de desigualtats, tot i ser superat encara per la revolució neolitica (com deia un estimadíssim F.R.). Això, sense entrar a jutjar si és bo o dolent, afecta a un nombre creixent de persones que no reuneixen el capital, però sí la força de treball i el gruix de la demanda.
L'important aquí són dues coses: hi ha tres factors de producció: el capital, el treball i la terra. La terra en moltes de les activitats mercantils deixa de ser important. Per l'amo, igual d'important serà el treball que la terra. És necessari per al creixement d'una societat la dispisició d'una mà d'obra adequadament qualificada i en estat més o menys saludable.
A més, al constituir el gruix de la demanda, l'empresari passa a ser dependent d'un gruix potencialment consumidor. Les precarietats deixen de ser interessants en alguns aspectes, i la degradació (sobretot de les classes mitjanes) resulta altament perjudicial a llarg termini, especialment per aquelles activitats de consum no-bàsic.

És per això que la REdistribució dels recursos(sense entrar a jutjar-la necessària o no) es fa cada cop més important en el pensament econòmic. Més que redistribució, reducció de les desigualtats. Hi ha qui creu que el perfecte funcionament del mercat hauria de ser suficient per a resoldre aquesta "imperfecció". Bé, la història desacredita aquesta idea i la possibilitat de que el mercat funcioni correctament (ex: recordem el comportament utilitari. Aquest tendirà a tenir un comportament que l'ajudi a copar el mercat obtenint el que és bo per ell, el monopoli, i que és nefast per un bon mercat perfecte)

2) Tema

La filosofia i l'economia, a vegades de la mà i d'altres a patades entre elles, son els dos grans gegants que intenten solucionar, donar resposta (per ser més humils) o donar voltes (realment) a aquests dos problemes, ja que són realment trascendentals.
Sense voler semblar, i volent distar dels il·luminats, a mi m'interessa molt saber com s'intenta donar resposta a això. Partint de la base que el que vull es procrear-me com un conill i que els meus retoños (oh com adoro aquesta paraula) creixin en un entorn millor que el meu, i massa ben alimentats, jejejje, evidentment el que vull es saber si això podrà ser... i aquestes coses...

3) el què

I la última descoberta, no sé si cronològicament o personalment, jejeje, és una nova línia que defensa el gran temor del capitalisme neoliberal. De fet aquesta nova línia (l'anomeno així perquè és la més nova per mi) atempta contra una de les lògiques del primer.
Són les Teories del creixement zero.

Parafrassejo algunes conclusions incloses en el resultat encarregat pel Club de Roma el 1970:

Si se mantienen las tendencias actuales de crecimiento de la población mundial, industrialización, contaminación ambiental, producción de alimentos y agotamiento de los recursos, este planeta alcanzará los límites de su crecimiento en el curso de los próximos cien años. El resultado más probable sería un súbito e incontrolable descenso tanto de la población como de la capacidad industrial.
(D.L. Meadows y otros, Los Límites del Crecimiento, 1972)

Val a dir que són economistes els que van elaborar aquest estudi, i que de teories i models explicatius del creixement econòmic, n'hi ha uns quants...

L'important és el temor que aquesta bona gent va difondre entre molts cercles.
D'aquí neixen els de "creixement zero"

La idea és senzilla. A fi d'evitar l'esgotament dels recursos (i la conseqüent "extinció" humana) cal reduir el creiexement a zero. És a dir, aturar-lo, deixar de créixer, esdevenir constants.

4) Jo

A mi, davant aquesta curiosa proposta m'assalten alguns dubtes.
Deixar de créixer implica mantenir un nivell d'ús de recursos suficientment raonable com per no esgotar-los mai? En poques paraules, és sostenible? En moltes paraules, el ritme de consum actual és igual al ritme de reproducció dels recursos? Talem tants arbres com en creixen? Jo sincerament en dubto, però vaja. No és que dubti la sentència, és que dubto que algú sàpiga a quina velocitat (cad, a quin ritme) es reposen els recursos, que segur que és diferent en cada cas...
És bo per al capitalisme, i per la naturalesa humana, deixar de créixer? Recordem que l'únic ens que actua "per l'interès general" "altruïstament" és l'Estat, i que, com tothom diu i creu, ho fa de manera ben ineficient. Perquè? Perquè els empresaris ho fan millor. I perquè ho fan millor els empresaris? Per l'afany de lucre, altrament dit, per créixer. El meu dubte rau en una lògica ben senzilla: si no hi ha expectatives de créixer, ens mantenim al statu quo. Per créixer cal pensar en mètodes de millora de productivitat, i per millorar la productivitat tenim dues opcions; reduir el cost dels factors, és a dir, la terra (no reduïble) el treball o el capital. Per aconseguir augmentar la productivitat d'aquest últim factor seria necessaria la innovació tecnològica.
Cal entendre, que la innovació tecnològica ve donada en part per l'afany de lucre d'algú. Sense aquest, és molt reduïda, ja que normalment la recerca implica uns elevats costos que cap particular està disposat a incórrer si no té la possibilitat d'augmentar el seu benefici. Ningú innova perquè sí. Si sabem que només podem utilitzar X recursos per produir Y productes, aquí ens quedarem.
Algú dirà que la innovació no és necessària sinó creadora de necessitats. Personalment crec que no hi estic d'acord.

No em val... haurem de buscar una altra cosa....

Audio: My way, de Sinatra.

Llums de colors

Faig la bossa a corre-cuita

m'instal·lo i demano un tallat

els meus 10 minuts per llegir amb la calma els titulars del "independiente de la mañana"

no és possible, una senyora m'entreté.

Semi-frustrada, entro a treballar.

Surto, corrents cap a classe

molt mala noticia

d'aquelles que, si no hagués tingut una bona expectativa del dia, m'haguesin posat de mal humor.

Sortim deu minuts abans.

Esperant una nit diferent,

de les que em fan posar-me davant un mirall

lloc amb classe que requereix transformació "amb classe", si és possible...

Mitges de cabaretera que s'agafen a mitja cuixa

vestit negre, suau de cotó.

Amb assimetries en la faldilla i plec que

reconec

utilitzaria per seduir-te.

Ballarines, per lolit-itzar

M'estiro els cabells enrera enrera, fort, que m'estiren els ulls

i enrollo la melena cap amunt, fixant-la amb 3 clips estratègics.

Llesta. Senzilla, llisa.

Ombra gris als ulls i rimmel francès d'1 euro.

Metamorfosi llesta. M'agrada.

Amb el pit una mica més inflat que de normal,

baixo amb lleugera rapidesa cap al restaurant, encantada de que la faldilla voli al meu darrera.

Espero la meva acompanyant,

tant emocionada com jo.

No sé si correm per pressa o perquè ho sentim.

Entrem.

És un lloc preciós, romàntic, m'encanta.

Fines cortines de gasa envolten unes altes parets entre trams negres.

Llum tènue però ben blanca. Contrast granatós que dolcifiquen la mirada.

És un d'aquell ambients on tot sembla més bonic.

Els cambrers porten un llarg i blanc davant-al sobre una camisa negra, d'aquelles agradables de portar, i amb una original corbata. Curtissima, gruixuda i amb tons pastel, que tot i no semblar que pugui funcionar, li dóna el punt d'equilibri entre la classe i la modernitat.

El Noti no es passa de res.

La carta no sorpren menys. Poc plats però ben pensats.

Sota una "sopa de peix" trobem una "amanida de vedella amb fulla de plàtan amb arròs cruixent".

Agradable contrast, sensatesa del chef.

Un plaer l'amanida, com deia un, llums de colors. Un tartar suau, dolç, tendre i de regust agosarat. L'arròs, que no sembla arròs, distreu al comensal. La fulla de platan és una collonada estètica.

De segon un salmoníssim acompanyat de fideus xinesos, amb una verdura tant bona com desconeguda. Un d'aquells plats que es desfan, i que la desfan a una.

I un carré de xai amb patates al romaní, que, ai!, estan un punt dures. Però ah, chef, quin criteri.

La Tatin, i el vi, i l'ambient.

Sortim flotatives i ens dirigim al centre, després d'haver robat tots els sabonets que hem pogut. Està clar!

Cerveses, bombolles de sabó, absenta, discoteca planera, desimboltura, i tornar a casa cansada, amb dolor al genoll de tant bot. Una altra nit per recordar.

Audio: Smell like teen Spirit, Nirvana, per què va ser la més viscuda

La Trini

Te 53 anys. Ho sé per deducció, ja és impossible encertar.
Te totes les arrugues possibles. Les que estan entre cella i cella i les del front, que són les arrugues dels disgustos. I les que envolten els ulls i la boca, que són les de les alegries. Aquestes m'agraden. M'agrada arribar a casa i tenir-les per unes hores, petjada d'unes hores d'éclat.
Entre totes aquestes arrugues, la Trini amaga uns ulls fosquissims, negres, d'ametlla. Una mirada intensa, viva, sol·licitant, infantil a cops. Desconcerta.
Duu els cabells curts, tenyits de groc, que no de ros. No és molt alta, ni molt baixa. Pes de mare de tres o quatre fills.
La Trini és conserge. El que en l'Administració s'anomena "personal subaltern", com si l'expressió ho transformés en glamourós.
Treballa cada dia de 15:00 a 20:00 en una empresa prop de l'Hospitalet, i de 21:00 a 9:00 a Gràcia. Li sobren 6 hores per dormir.
De les 6 hores, 1 la gasta en desplaçar-se, de casa a la feina i de la feina a casa.
De les 5 hores que li queden per dormir, en gasta una per netejar la casa, netejar-se ella i netejar a la seva mare, que té principis d'alzheimer. Si ni ha d'anar a buscar el xec de paga a sant cugat ni fer cap recado extra, la Trini pot dormir 4 hores.
Li pregunto què significa aquest escàndol i em diu que si no no li surten els numeros, que ha de fer més hores extres perquè de tantes que fa li computa com segon sou i per aquest paga un 40% d'impostos.
Ella cobra com a sou base el Salari mínim interprofessional i, al costat d'altres conserges, que son homes, cobra 40euros menys al mes.
La Trini va començar a treballar quan fa 3 anys se li va ajuntar tot.
El seu marit morí de cancer.
L'Estat no li va concedir cap tipus de pensió de viudetat perquè el difunt marit era autònom. No ho he entès del tot això.
De cop, el llogater li va oferir de comprar el pis on havia viscut tota la vida i pel que pagava 1400 pessetes al mes. L'hi venia per 12 milions de pessetes. O això o al carrer. I quin banc no et concedeix una hipoteca de 12 milions sobre un pis de 120 metres quadrats a Drassanes, amb 5 habitacions i 5 balcons? Per poca feina que tinguis.
La Trini ha de pagar 500 euros al mes d'hipoteca
Benestar no li envia una senyoreta a casa per cuidar de la seva mare.
El seu amic i propietari del bar de sota li oferia 70 milions de pessetes per la casa. S'ho va pensar. Vol deixar-li almenys això a la seva filla, que alemnys estudia a la universitat. Crec que aquell home, molt molt, no ho és, d'amic seu.
Hi ha coses que no acabo d'entendre, però tot i així, sento pena.

Àudio: Amor meu, tu ets tot el que jo no he tingut mai. I el nen té tots els mals que déu li va poder donar. Ara és a l'hospital. I la noia que fara quan el cel digui "vaig fallar" i se l'emporti al mes enlla. Amor meu, tu ets tot el que jo no he tingut mai. I somia que algun dia potser serà important, perquè a ella tant li fa; el nen té la seva sang, el seu amor, la seva pau i el que ella no sap explicar...

Panda Sneeze

Jejjejeee sense comentaris!!

Aquest jovent...

Es desperta. Un altre cop tard i amb aquell nus a l'estómac que fa setmanes que té.
La Júlia no sap on va. No sap on anar, ni tansols coneix la direcció que està prenent, ni si l'hauria de canviar.
No sap res i això la torutra.
Mal de cap. Cafè sol i piti al canto.
Es dutxa. La cara contra l'aigua, cinc minuts de silenci degotant. Es frega lentament amb un nou sabó parfum rassurant. En una altra ocasió hagués aprofitat aquells frecs, però ni això vol.
Surt de la dutxa i es mira el mirall. Millor, que estigui entel·lat.
De cop sent que es fa petita. De cop, una forta pressió i ho veu tot blanc i llumiós. Pessigolleig. S'asseu a la tassa recolzant el cap a la paret. No sent res, no veu res. Despullada, nota que es glaça sense força per tapar-se. S'abraça a la tovallola.
Es redreça. Hauria d'haver esmorzar. Fa setmanes que es nodreix de cafès sols i pastes a corre-cuita com a únics àpats. De tant en tant alguna sopa. Els seus nervis no toleren res mes.
La Júlia no coneix la manera fàcil i ràpida de desfer el seu nus. No sap, ni pot, ni vol tallar la corda, i tampoc sap quin tram estirar. Ella va fent. No sap res d'allà. Tampoc sap res d'ell. No sap si vol saber alguna cosa d'ell. Amb la resta de coses, va endarrerida.
Obre l'agenda i inicia el dia.
Esmorzant, imagina coses. Pensa en com podria haver estat la seva vida i en què és en realitat. Es posa preguntes. Moltes. Busca respostes. És una màquina pensant que no s'atura. Com un vibrador abandonat sobre una taula, donant voltes sobre si mateixa, remugant, però sense generar cap tipus de plusvàlua...
La màquina continua fent les coses d'ofici. Ara envia un mail. Era va al lavabo. Ara es fuma un enèssim piti. Ara n'envia un altre. La màquina va fent, com si tot plegat no anés amb ella. Com si no estigués a punt de tenir una crisi histerico-frenètica. I així va.
Per les nits, en companyia, com si tot anés prou bé. Que no genial ni molt bé ni perfecte, però cap problema.
Un dia reb una trucada. La Júlia treu el cap de la màquina i s'endinsa en noves experiències que per dolentes o bones, la treuen d'allà. I que ell no hi sigui deixa de ser greu. I tantes coses deixen de ser greus per tronar a la ingravidesa de la rutina imposada. Tant gratament imposada.
Es droga i es fica llit, feliç de ser-hi sola, feliç de ser-hi reomplida. De tenir un "què collons faig" menys en el seu cor. I la resta vindrà rodat.

Audio: Sin Miedo, Rosana (mai una canço s'escaurà tant)

Dedicat a tots aquells que han sabut sortir del bucle no amb remeis miraculosos sino paciència, resistència i, sobretot, intolerància i ganes de continuar-la (la vida!). A tots aquests valents i valentes, que han sabut afronar les coses i implicar-se en la seva pròpia vida, encara que simplement hagin "anat tirant" .

Dansa suspensiva

Ahir en tenia ganes.
Dins meu hi havia una mena d'emoció potencialment descontrolada
potser era allà per acumulació de fets
o perquè jo soc així que de cop sento molt molt molt i perquè sí.
Blanc pescador mano a mano
performances de cançons menorquines
si véns em trobaràs...
Una hora de retràs, justificada per haver estat fent el paripè a casa (?¿?¿?¿)
els nostres homes seuen en un bar massa ple
hi ha una poètica absència. M'encanten.
Rebo dues tarjetes vermelles injusta i inexplicablement
d'aquelles de perquè sí, sense sentit.
Què fem... no volen venir, i jo que estic que em surto
Acabem al Plata, l'antro que si hi vas poc sovint, et pot salvar la nit.
No és el cas aquest cop. Massa gent i a la vegada ningú.
Tot i així, no té preu ballar I want to break free de Queen en una discoteca,
ni fer amigues al lavabo, fent competis sobre qui triga menys...
ni arribar a casa i un cop més, pensar que alguna cosa falla entre tu i la resta
però pensar-ho només un instant, perquè en el fons és igual
no puc esborrar aquest somriure a la boca encara que ara trobi a faltar...
Entro al llit i apago l'alarma.
Em desperto, penso poc, mimo molt.

Audio: Si véns, Ja t'ho diré

USA: Primera Impressió

És inevitable (almenys per mi, master frustrada de relacions internacionals...) plantejar-se un munt de coses al voltant del succeït als Estats Units.

En primer lloc, el record de la constatació que continuem en un sistema muiltipolar hegemònic en el que els petits pols continuen depenent en tantíssima gran mesura d'un de sol i gran; els EUA. Tot i les teories (més que teories, esperances) de passar a un multipolarisme equilibrat, els grans continuen sent els grans i prova d'això en són les 10 pàgines dedicades avui en el País...

I tots pendents del que passaria. Afortunadament per uns, i malhauradament pels altres, els demòcrates, després de 12 llargs i insulsos anys a l'oposició (una oposició especialment silecnciada) retroben el poder. Objectiu d'objectius. Sembla que una alenada d'aire fresc recorre les habitacions de la Casa Blanca. Molts hauran posat les seves esperances en el partit demòcrata. Més liberal i esquerranós (per dir-ho d'alguna manera) que els republicans, niu de neocons on n'hi hagin...

Comencem per la retirada de Senyor de la Defensa Donald Rumsfeld... de fet, ja era hora. De fet, millor per ell. No hi ha gaires llocs més incòmodes...
Quan totes les mirades apunten a Dick Cheney, resulta que ningú vol retirar a l'home més gris en la història de la política nordamericana... que no espanyola que ja sabem qui seria... jiijij Potser perquè de gris no molesta. Però recordem que era allà duran la guerra del Golf i també en l'època Reagan... De ser G.W. Bush i voler conservar el poder que se m'escapa entre els dits, el canviaria abans que a en Rumsfeld. Ningú es mira la Condoleezza Rice. Potser perquè només de pensar-hi fa por. Sembla que aquesta senyora serà una de les intocables de la història dels bons. Quina tríada, no m'agradaria trobar-me'ls en un atzucac.

I amb aquestes noves espectatives els nordamericans se'n van a dormir contents i satisfets, pensant en lo bonic que serà tot plegat amb els demòcrates. Amb la Hilary en comptes d'en Bill. Com si als Estats Units les bosses de pobresa (líders dins els països desenvolupats. I és que aquesta gent ha de ser lider en tot!!) apareguessin i desapareguessin de cop amb el color de govern.... i ara que toca demòcrata "ciao ciao". Com si els demòcrates anessin a crear un sistema de sanitat públic i universal fotent a la basura el MediCare i el MedicAid... Però bé, és normal, jo tampoc en dubtaria d'això.

Com si a la resta del món les coses haguéssin d'anar millor amb els Demòcrates.
Com bé intueixen molts, sembla que les relacions amb Europa es relaxaran. A partir d'ara França i Alemanya deixaran de ser la Vella Europa. I el Regne Unit (hauria de) canviarà el discurs...
Però, en termes internacionals, crec, i ho deixo com a hipòtesi, els PVD's poden arribar a sortir-ne ben malparats.
Si ja la PAC es el gran càncer per a aquests països fent que no puguin inserir-se en mercats foranis on la fruita la verdura i el gra van cars, sembla ser que la política en matèria de comerç internacional a can demòcrata sol tenir una índole més aviat proteccionista.
Suposo que ara Estats Units no atacarà tant la PAC ens les noves Rondes del GATT.
O estem en el liberalisme o no hi som. O els agrada la carn o els agrada el peix. Sembla que els demòcvrates tornaran a pujar les barreres d'entrada, cosa lícita tot i que contraposada als preceptes de l'escola clàssica. Si soc sincera, justament en l'únic punt que defenso dins el neoliberalisme, és concretament aquesta obertura que Estats Units abanderava.
Això si descomptem mercats que ELLS SEMPRE han tingut hiperprotegits... tipus blat. I que SEMPRE ha putejat als PVDs...

Aquestes coses a mitges... no poden anar bé... Almenys en termes de política exterior esperarem que les cambres apaguin les ànsies de falconisme de l'executiva i que una nova era de coloms (o si més no, de més cooperació i menys ofensiva) ocupi els nostres dies. Penso que arriba el moment de plantejar al Consell de Seguretat de les Nacions Unides una reforma en profunditat del sistema de presa de decisions.
Penso que arriba el moment de plantejar un real diàleg entre orient i occident. Sens amenaces de per mig, sense fer-ne cas si hi són.
Penso que arriba el moment, en posar-se farruc amb el problema d'Israel i Palestina, de plantar el Regne Unit al seu costat i fer-lo responsable del que es renta les mans des de fa 60 anys.
Tot això que els elefants no han volgut fer, es podrien plantjar els demòcrates en exercici de la seva sobriania internacional.
Ara, d'aquí a fer-ho... bé... hi ha un gran troç... i és que en l'esfera internacional em decanto a recolzar els que creuen que vivim en un estat natural hobbesià....

I després d'aquesta palla mental elaborada sense cap tipus de recolzament intel·lectual i basant-me en els records de segon de carrera, deixo el meu lloc de recepcionista de despatx de pijos i me'n vaig a classe de funcionaris frustrats.

Audio: Nen surt al carrer, Lax'n'busto
Frase del dia: Arnold Schwarzenagger "Los matrimonios homosexuales deberían ser entre hombre y mujer" aha... aha... ocell...

Què mono!!

Només dir que avui és un gran dia pel nostre amic Chicho
que mono que és per favor!!!
Sensible entre sensibles, poeta entre poetes!!
Moltes felicitats amor!
M'estic partint de recordar escenetes d'aquest any passat a la Pompeu.
Es que Oscar ets tant insensible...
jajajajaj

Ala petons a tots els al pack més genial en tots els aspectes que m'he trobat mai!!!

Audio: Con Solo una Sonrisa, del Melendi, evidentment!!! jajajaja

Hivernal

Mmmm quin gust.
Quin gust el fred i tot el que comporta.
M'agrada aquesta mena d'invasió ambiental.
Aquesta olor del fred, dels carrers, que és olor de res.
M'agrada que la roba m'abraci després de tant de temps...
M'agrada caminar més aprop dels meus acompanyants buscant escalfor.
Moixaines inintencionades però agradables.
M'agrada llar de foc i rebolcar-me amb la manta pel sofà.
Escalfor esgarrifosa.
I amb cava, posats a triar.
M'agrada tornar a ser una criatura hivernal, en blanc i negre. I rosa en dies extrems.
M'agrada fins i tot el fred intens, aquell que és sec i no cala, però et crema les galtes.
El que porta aquell silenci que flota, que no és pesat, ni tens.
Silenci de neu.
M'agraden els caps de setmana a la Cerdanya. Com aquest últim.
M'agrada tant la sopa calenta, en un bol sostingut entre mans destemplades.
M'agrada un cafè amb llet quan ja és fosc, en alguna terrassa d'aquelles amb estufetes...

I tornar a escoltar la meva cançó més hivernal: At my most beatiful, de REM.


S'accepten més propostes!

Comme une pierre

Em fan mal les espatlles. Tinc els músculs tant tensos que, si trenquen, mato algú del latigazo.
Així que necessito un massatge.
Així que necessito deixar d'apretar, inconscient però permanentment la mandíbula.
Així que necessito que la gent que m'envolta, alguna més que d'altra, faci gala del nom d'aquest blog.

Audio: Con mis manos, de la Bebe (per si em relaxo)

Votaré vermell

Voilà aqui el meu espai gratuït de propaganda electoral...

Jo votaré per l'esquerra. Perquè crec en un estat del Benestar desenvolupat, per exemple. En un estat que construeixi i no que faci de simple anima caritativa pels que pitjor estan. Un estat per tots. Perquè vull que vagin desapareixent les grans diferències i vull que els nostres fills estiguin en iguals condicions que TOTA la resta quan fan 18 anys, no dels 0 al 2 anys. Que comencin per igual. Perquè vull un Estat que es preocupi de problemes inherents en la societat, encara que no sigui ell qui en te la culpa. I perquè vull un Estat que constati, sobretot, que el mercat falla tant (i en tants aspectes) que necessita ser intervingut inevitablement. Perquè no vull un estat que es renti les mans de tot plegat i es limiti a fer de policia. No el vull ni de conya. I sobretot, perquè soc conscient de que l'individualisme es una subnormalitat. Formem part d'un tot i estem interconnectats. Jo no existeixo si tu no existeixes. El que tenim ho aconseguim perquè els altres ens ho donen. Tu no generes riquesa de per sí. Algú et consumeix a tu, al teu producte o als teus serveis. No voler compartir el que realment no necessites amb els altres farà que amb el temps ells no et vulguin compartir a tu. Votaré vermell perquè l'esquerra és, al meu parer, la millor via per aportar més llibertat real a més ciutadania. O això crec.

Audio: Completo Incompleto, Jarabe de Palo. Pel Miki i la genial nit que ahir ens vas regalar a tots en general, i a mi en concret. Tants petons!! Ilym!!!!

La fúrcia

La Renée sempre havia sabut ben bé el que volia. Des de ben petita havia jugat les seves cartes de la manera més eficient possible; amb el mínim esforç i el màxim resultat.

Sabia que eren millor les implicitats. Millor mirar que demanar. I tenir. Millor tenir que no tenir. Utilitzava constantment les persones que l’envoltaven, se les estimés o no. En el moment en que tenia el que volia, tot perdia interès. El que volia i el qui li ho donava. Es feia gran i la seva capacitat de perversió, previsió, execució i manipulació creixia geomètricament. Conscient dels seus poders, mai va ser capaç de superar cap dels petits traumes que, per intel·ligents o llestos o forts que poguem arribar a ser, en algun moment o altre de la pubertat apareixen inevitablement. I és que cada vegada que algú li comentava quelcom sobre la seva bellesa o perfecció física, Renée sabia perfectament que ella era capaç de fer-li dir aquestes coses a qualsevol persona. Però en el fons…

Amb el temps la seva tècnica es perfeccionava i ja res li podia. Se sentia omnipotent i invencible. Ningú era més que ella, en cap sentit. Tenia tots els dons, des de la bellesa objectiva fins a la sensibilitat, passant per la sobèrbia i l’ambició, perquè no dir-ho. Tenia les amigues que volia. Suficientment tontetes perquè cap “desliz” la deixés en evidència. Suficientment llestes per poder-les suportar més de mitja hora.

De post-adolescent, s’havia passat discretament per la pedra a tots aquells homes que va voler passar-se. Però mai cap home que ho volgués, ho va fer. Era ella, com sempre, qui triava. A falta d’un criteri sensat, escoltava amb deteniment els comentaris de les seves suposades amigues. A la que en clitxaven un, nyap! aquella mateixa nit era seu. Ella es feia desitjar com la que més. Sabia quin era el seu perfil més eròtic i com calia moure’s per fer embogir. Ella sabia què havia de fer em cada moment.

Tot i així, Renée encara no havia trobat um home que li proporcionés un orgasme. La única cosa que desconeixia, pel moment, era el que se sent quan tens un orgasme. Així que (i és que coneixia molt be la resta de coses) va decidir que l’orgasme no exisitia. Tal qual. Les dones eren totes unes mentideres, i és sabut i reconegut que en un 99% dels casos la dona fingeix estar tenint un orgasme perquè s’ha cansat de l’home que s’esta follant. Com tantes vegades havia fet ella. Aquella cara mescla de plaer i desesperació que feia l’home del moment, li produïa uma sensació que no sabia reconèixer del tot. Fastig, rebuig? Tot i així no podia evitar mirar-se’l fins que, suat, començava a respirar calmadament amb mig somriure i mirada perduda.
Amb la de temps que tenia per reflexionar mentre es tirava homes varis (cosa que feia perquè a partir dels 24 anys es quedà sense amigues; totes casades i amb fills) es va adonar del que surt sempre a les pelis; follant els homes perden el cap. Així que va decidir aplicar les seves habilitats sexuals a la feina.

Tot i ser la directora comercial més ben pagada de l’estat, als només 2 anys d’experiència laboral, es preguntà si el seu cos seria capaç d’aconseguir el mateix que la seva agressivitat oral. De manera que dilluns al matí, mitja hora abans de quedar amb el seu client, el trucà per canviar el lloc. Millor hi anava ella. Entrà al despatx després d’haver-se retocat el gloss dels llavis. Mig somriure i mirada devoradora… per part dels dos. Li proposà de tractar el tema al local del costat, un hotel dels que a l’entrada hi posa “intimitat”. Al quart d’hora já tenia el conveni firmat. Se n’anà mosquejada a casa. Li sobrava tot el matí, es podria haver buscat més clients. Quant de temps perdut em dos anys! Així fou com Renée es convertí en una executiva agressiva (que ja ho era) puta de luxe (que en el fons sempre ho havia estat). Amb el temps deixà de follar per aconseguir convenis. Ho deixava pels clients més selectes. D’aquells que et firmen el conveni i et regalen um diamant de Tiffany’s.

Un dia Renée tenia ja 30 anys i tot el que una dona pot deistjar en el sentit material. Inclús tot el que tampoc li cal desitjar. Només li faltaven, a criteri de qualsevol de les seves estúpides amigues, marit i fills. Però de què en volia si tenia almenys un home al llit cada dia. A més, feia relativament poc havia descobert un orgasme amb un senyor. En un moment de descontrol mental, el seu cos va deixar-se portar i allà ho va tenir. Ja sabia com es feia. Des d’aleshores mai més un home es quedaria a dormir a casa seva.

De tant en tant tornava a quedar amb clients per vendre’ls qualsevol cosa. Quan s’aburria. Un dia va quedar amb en S.J. Directament els citava en el Hall de l’hotel d’aprop de l’oficina del client. Ella hi entrà. Sentí una veu que preguntava “Srta. Lamarche?”. I aquella veu l’extremí. Es girà i localitzà en S.J. Notà que quelcom li viatjava a gran velocitat des de la zona púbica fins a la toràcica superior. Amunt i avall. Així que se n’anà al lavabo a relaxar-se.

Sortí i ho tingué clar. Allò que tenia davant o bé l’havia enamorat o bé l’havia excitat com ningú. En S.J. era una mena de David sense defectes aparents. De gèlida perfecció. Una mirada tant buida com perfecta. Iniciaren la conversa. Renée tenia previst plantejar-li unes condicions avantatjoses (s’ho mereixia) i proposar-li d’anar a concretar-les a l’habitació 103, així ràpid. I cada cop que hi pensava s’extremia. Però em S.J. es resistia. Volia rebaixar encara algunes condicions. Es mirava Renée amb insistència i alhora desinterès. Una barreja que la tornava boja. No sabia com fer-ho per endur-se’l d’una vegada, s’estava posant frenètica. No sabia que els homes es podien resistir a un regal com ella. Retocà um parell de condicions així com el botó de la seva camisa i S.J. firmà el conveni. Se n’anaren a l’hotel. Renée sentí coses de les desconeixia l’existència. De cop descobrí que s’havia enamorat.

Despertà sola a casa. Em S.J. no l’havia trucat en tot el dia anterior així que decidí fer-ho ella. “Què més vols?” i la va penjar. MAI. MAI NINGÚ L’HAVIA TRACTAT AMB TANTA OSADIA. Als 40 anys experimentava el primer rebuig. Es mirà al mirall. No es feia vella, però ja tenia 40 anys. Tant ben posats, però 40. Decidí fer una dutxar per relaxar-se. Amb la mala sort que, sota els cogombres de la mascareta, no veié que entre el telefon que sonava i la seva mà i havia la radio que caigué elèctricament dins l’aigua. Renée fou olorada per la veïna de sota al cap de 4 mesos.


Llibre d'avui: Petits contes misògins, Patricia Highsmith
Àudio: Get your way, Jamie Cullum

participa...

és el que ells volen, que no t'hi fiquis,
per fer i desfer sense que molts se'n ressentin.
I tu dius "és que fan i desfan sense tenir en compte el que volem"
pero ells fan i desfan perquè tu no els dius res.
Ja va bé oi?
Ja va bé que no et mullis,
que et desil·lusionis i punt.
Per aquí es comença.
Després tot està ja molt liat, i ja no s'hi pot fer res
i te'n vas tant tranquil a casa, despreciant moralment al politic,
ells són uns corruptes, i amb aqusta netedat de consciència apotrones el teu cul al sofà
quan saps que en el fons
podries haver fet tant més...
i que hauria valgut la pena.
Deixa't de modes apolítiques, que no hi ha gaires coses que t'afectin més,
i mou el cul d'una vegada.
Vergonya t'hauria de fer quedar-te de braços plegats rajant i rajant dels altres quan no ets capaç de fer-hi res i et negues a pensar que el que de veritat és cert, és que som nosaltres qui tenim en última instància el poder.

(això és el que un bon republicà hauria d'etzibar-li a tot ciutadà poc virtuós)

Àudio: Alegria, d'Antònia Font (que no te gaire a veure però es q és tant genial esteve!!)

... in a moment that you can't get out of it...

Les coses semblen més fàcils quan algú és allà disposat a carregar-nos, a mi i a les coses, a l'esquena. Encara que mai ho hagi de fer.
I semblen menys greus quan algú és allà per no jutjar-les i senzillament escoltar-me.
Les coses semblen el que semblen quan em tinc a mi mateixa per jutjar-les, per encarar-les, per continuar.
Les coses semblen més difícils quan no hi ha ningú disposat i que no jutgi, quan sento el fet que no "hi hagi".
Les coses semblen haver-se conxorxat contra mi quan ni hi ets ni estàs disposat a carregar-nos, a mi i a les coses, a l'esquena, encara que mai ho hagis de fer, i em jutges i no m'escoltes... I jo volia que hi fossis.

Les coses em semblen. I no em són.

I un altre cop li donem la responsabilitat al temps
com si la vida fos un òrgan col·legiat entre l'amor la casualitat, el temps, les circumstàncies, terceres persones i un mateix com a membre minoritari. (toma ya)

Audio: Philadelphia, Neil Young

Les últimes esperances...

No sé com dir-te que em crema ja massa l'espera
sobren paraules mirades cerveses i festa
veig llum als teus ulls que són foscos color de la nit...
I són ells els que em diuen el que els teus llavis no em saben dir
No vull prometre ni vull comprometre els teus somnis
Pero les coses mai son tal com les imagines
hi ha cops que tu sents que una força t'estira i te'n vas

El passat és ple i el futur és buit
i les coses no passen si no les escrius
només vull que ser teu per aquesta nit
i neixer al teu costat demà al matí

Diuen que cada nou dia és una nova vida
que la llum del matí guarirà aquesta nova ferida
i les coses seran com van ser unes vides abans
peruè no seré jo qui manegui el destí que tu creus que a la fi vas trobar-te amb el teu marit

I és que jo no entenc perquè tanta gent
dels desitjos fa somnis però no s'hi atreveix
potser es cert que hi ha cops que ni jo mateix no goso fer el que faig aquesta nit....

Aquesta nit, Lax'n'busto

Hi ha una festa aquesta nit. Per oberta que estigués la veda seria impossible una competició neta per l'exemplar més bo. Perquè hi ha dèficit d'exemplars! De totes maneres hi hauran llums i músiques i somriures i mirades, innocents i lascives, desenfadades i impacients. Diàlegs absurds sense rumb ni ganes aparents, contactes, intactes. Sempre, fins l'últim moment conservant aquesta esperança instintiva... et coneixeré, o em faràs cas, o m'enviaràs un missatge, o passarà... encara que la vida d'algú sigui previsible, sempre hi ha aquella esperança i misteri i "qui sap si..."
I com sempre, bromes, conyes, parides, tonteries, subnormalitats, protagonitzades pels i les de sempre, futures anècdotes i històries i aventures per explicar en blogs aliens... com sempre i (espero) fins sempre. I així esperaré que sigui cada 12-O....

The wind tha shakes the barley

El vent que remou l'ordi tracta l'evolució de dos germans que s'allisten a l'IRA en l'Irlanda de l'entreguerres, que viu l'ocupació britànica.
Una altra pel·lícula que toca tema polític, una altra pel·lícual que toca el nacionalisme. Aquest cop Michael Collins no és un heroi. Va haver-hi qui el va veure com un traïdor.

Pel·lícula llacrimògena a la Salvador. Aquest cop, però, el tema queda lluny, ben lluny, i m'envaeix la sensació d'ignorància històrica... L'únic que tenia clar és que aquella gent lluitava per una causa perduda. I és que Irlanda del Nord continua sent Irlanda del Nord dins l'imperi Britànic. No per ser anglesos els policies són més educats. Què familiar em sonava això de "fucking Irish".
Hi ha qui no és capaç d'entendre el nacionalisme de cap de les maneres. A mi, al llarg del film, em torturava la idea d'haver de plantejar-me fins a on arribaria jo per la meva pàtria. Si donaria la vida per una bandera. Queda palès que amb la violència només es guanya quan la travessa apunta cap a nosaltres. Les minories, les guerrilles, els petits grups (o millor dit "els grups més petits que") tenen les de perdre. Nogensmenys alguna cosa impulsa els homes a resistir i aguantar fins al final, inclús aquells que en un principi se'n sentien fora. Jo no sé què faria, m'hi hauria de trobar, aviam fins on em porta la marea...

No em valen collonades ultra i/o antinacionalistes que no volen entendre ni compartir res, i ja sabeu de què parlo. És molta fàcil parlar des de la tranquil·litat. Jo no tinc ni idea del que faria, encara que sé que estimo la nació amb la que em sento identificada, perquè és la que m'ha vist créixer i punt, no perquè sigui millor o pitjor o diferent. I que només per haver-me acollit, a mi i a la meva família, mereixà sempre, com a mínim, la meva defensa encara que només sigui en el discurs....

Audio: Molly Malone, canço popular irlandesa.

PS: hurra hurra per Barçòvia!!!!

Free Hugs!!

http://www.youtube.com/watch?v=vr3x_RRJdd4

Entro en el link i em perdo entre les abraçades.
Quin paio, quina idea, com la venda de duros a quatre pessetes.
Abraçades gratis.
Què bonic.
De cop sento que aquell home em fa una enveja extrema.
Aquell video provoca dolor fisic al voltant de tot el meu cos.
Enveja perquè la gent corre a buscar la seva abraçada. Corren. Obren els braços! I somriuen...
Vull que algú vingui correns i se m'abraci, com va fer l'Alícia abans d'ahir, però què bonic quan és un desconegut. Què genial aquest amor tant gratuït, i desinteressat, i fugaç. Quina alegria més neta i transparent, quina lleugeresa.
I mirant mirant vull abraçar-me a.
Enfonsar boca i nas entre madíbula i espatlla d'un home/dona (segons cas) i tancar els ulls, i notar la olor d'una pell que no és la teva. I rodejar el tronc, i que rodegin el teu, i com passa en l'anunci, que els dos espais vitals se'n tornin un de sol. I estar una estona així, només gaudint d'olor i tacte i temperatura.

I com que sé que falta tant per la pròxima abraçada (van cares per aquí) de cop sento que el cos encara em fa més mal...


Àudio: Ain't got no....Nina Simone

Enjoy your contradictions

Disfruta les teves contradiccions.
Mítica frase d'una coneguda marca de tabac de la que perfectament podria ser accionista (minoritaria...). Disfrutar de les teves contradiccions.

Ho diuen per allò de viu suïcidant-te a poc a poc. És el que fem tots, fumadors i no fumadors. Anar-nos matant a cops de menjar de merda que ja no sabem si una poma t'aporta vitamines o hidrats de carboni.... o res. A cops de cotxe, a cops de tabac també, a cops d'escoltar la música massa forta, d'entrar a discoteques en les que t'hi paguen 3000 euros al mes per treballar-hi (no per l'alta professionalitat requerida sinó per la imminent pèrdua auditiva a la que s'exposa un)(tandebò a mi m'hi paguessin per entrar....), d'utilitzar productes nocius pel cos, per la cara, pels cabells, de prendre massa un sol cada dia més punyent, d'autodestruir-nos, en resum, i destruir el món de rebot. Tot això contra els nostres principis, és clar.

I et diuen que disfrutis de les teves contradiccions. Bé, jo ho faig. Em ric fent psicotècnics per entrar a treballar a la banca, sector que per coherència interna no hauria ni de contemplar. Em ric renunciant a dedicar per intentar alternar... Em ric en general. I sobretot em ric d'aquells que no accepten totes aquestes coses. Dels que intenten o van de que són coherents.... I de qui més em ric és dels incoherents que obliguen a la coherència màxima, absoluta i espartiana als que pensen diferent....

És el que hi ha, no vam triar al principi, encara que ens sembli que ara si, són/m pocs els que poden/m triar, i en tot cas, el que es pot intentar. Em rajo dels "és el que hi ha/no s'hi pot fer res" i dels altres extrems. És anar fent equilibris, entre el que vols i el que pots, entre el que fas, el que creus que fas i el que creus que pots fer, d'anar intentant, de continuar disfrutant. Entre el que es fàcil i el que és complicat... sempre gaudint de les contradiccions....


Audio: En Clau de No, Lax'n'busto

El Síndrome de París

Llegeixo al diari els símptomes d'un nou quadre clínic que fa 10 anys que s'estudia.
Ja s'ha publicat sobre aquest tema.
És l'anomenta síndrome de París, i apareix en japonesos que han trepitjat la capital francesa, ja sigui de viatge o per una llarga estada.
Els pacients entren en greus depressions, caient fins i tot en al·lucinacions, passant per crisis d'ansietat i manies persecutòries.
En paraules sensacionalistes, els japonesos es desquicien quan van a París.
L'article comenta que és degut al xoc cultural, i és que aquests venen d'una comunitat hospitalitària, cortès i amable que s'esforça en mantenir els costums i les maneres. L'arribar a una terrassa de París i sentir al demanar un cafè que el cambrer els odia suposa una font d'estrès.
Fet curiós. No podria sortir en defensa dels lucitans, tot i que em sorprèn igualment l'altra reacció. París, el calvari dels japos.

Audio: Ici Paris, de Noir Desir.

Ahir vaig ser a Cuenca

Això de buscar feina fa que, a part de desesperar-nos, descobrim nous indrets. Ahir vaig ser al Carmel. Però no al Carmel Carmel, no, que hi ha nivells nivells de Carmels.... Ahir vaig ser al Carmel alt.

Després de menjar-me pràcticament la totalitat de la línia verda (genial pels seu òptim traçat) em vaig menjar la meitat d’una línia de busos. D’aquelles que no saps ni que existeixen.... I vaig arribar al "Carmel Alt".

Carrer Gran Vista, que potser s’hauria de dir "pujada de la gran vista" i no hi hauria un nom més adequat. Baixar del bus em desorienta, i és que era l’únic lligam que em quedava amb la meva Barcelona real. Tinc la sensació d’estar a qualsevol lloc menys a casa meva.
Miro al meu voltant, un carrer que fa pujada tancat per petites casetes unifamiliars (o no). Voreres de les noves, tipus socialista, amb joves arbres entaforats dins enormes escorcells. Per quan creixin. És maco tot plegat.

Em sobren vint minuts.... miro al meu voltant, què residencial. Penso que m’hauré d’esperar dreta (no hi ha bancs i baixar aquell carrer implicaria pujar-lo després, massa sol, massa calor, no pots arribar suat a una entrevista...) res pitjor, Nu dreta = lipotímia. Veig un bar. "Bar bodega" en blanc catxumbu. Un color d’aquells indefinits, menjat pel sol. Hi entro sabent que és la única alternativa.

El decorat del "Bar Bodega" és genial. Enormes culs de bidó de fusta omplint la part superior de les altes parets. A sota, rajoles de color blau-lavabo-antic. Darrera la barra, un parell d’estanteries repletes de licors puristes. Estàtua del Cobi en daurat i calendari de Mudanzas Hernández. Terra de rajola fosca, una ECLÈCTICA mescla de pedra fosca, tant bruta com hortera. Tot i que jo no sabria quina hi hauria posat. Cadires de plàstic amb planxa d’aquella de la que imita la fusta, amb potes primes i de ferro. Taula negra amb la planxa (que ja no imita res) blanca.

L’olor és d’aquelles puristes. Manxego, vi fermentant en celler, home que fa 5 o 6 dies que no es dutxa.... Agradable i repulsiu.

El cambrer no té més desperdici que la resta. És un home de mitjana edat. Porta els cabells llargs (no expressament, senzillament fa temps que se’ls hauria d’haver tallat) canosos i poc nets. Ulleres rodones de contxa, com les que es duien abans, unides pel mig amb un esparadrap de color carn. Camisa de franel·la (no tens calor???) a quadres vermells i negres, arromangades, deixant veure una bena que tapa el canell i mitja mà, excepte uns dits rebotits, ungles llargues engroguides per la nicotina (com les tindrem molts de nosaltres com no posem fi a aquest lent suïcidi). Li deuen sobrar uns 15 quilos aprox.

Em mira els ulls amb violència, com si la meva arribada fos molesta. Li demano i no em contesta. Em dono per atesa i m’assec en una taula. Veig que al davant hi ha tres gitanes assegudes. Les tres em miren com si vingués d’un altre món. M’adono que vaig vestida de negre, maquillada, pentinada i amb arracades i sabates maques. No pinto res en aquell bar. Les gitanes continuen parlant, no són com les de Sants, parlen un castellà com el de Snatch. Una d’elles insinua que la seva nova jove li ha robat unes arracades d’or blanc. Ho diu mentre em mira a mi. Em sento mico de fira.

El cambrer amable em porta el tallat, vessant la meitat pel camí. M’encenc un piti i descanso el colze sobre la taula (en la meva típica postura fumativa) i m’adono que no ho hauria d’haver fet. El colze em llisca suaument. El toco amb l’altra mà dissimuladament i noto que tota la taula està greixosa. Qui la va fregar per últim cop ho va fer amb el típic drap que protegeix un pernil de les mosques i de l’aire.

Sant Hilari i surto d’allà. De cop m’adono que entre dues cases hi ha buit. M’acosto. És com si l’Alt Carmel estigués al capdamunt d’un turó. Darrere aquelles cases s’obre una mena de vall al peu de Collserola. Estranya vista del Tibidabo, des d’un cantó nou. El Carmel és un microclima a Barcelona. Em pregunto si serà un món a part, si és una d’aquelles zones en les que no cal anar fins al centre per tenir de tot. Estic segura que sí. Rengleres de cases baixen desorganitzades fins a l’epicentre. Teules roses i blanques i grises, terrats plens de roba estesa. Penso en bullici, en frenetisme, en parcs urbans, en olors cosmopolites. Serà un Sants sub2?
Enmig del bell paisatge trobo a faltar casa meva i em plantejo que no puc treballar en un lloc on tardo dues hores en anar i tornar. No em ve de gust fer la entrevista, només quedar-me una estona més mirant l’espectacle.

Àudio: Pigeons and crumbs, Natalie Imbruglia

Anarquisme vs. Mediapro

EL tema és: s'estrena en breu (si no s'ha fet ja)(disculpeu el desconeixement mai estic a la última, sempre estic a la penúltima....) el llargmetratge d'en Salvador Puig Antich, que no deixa de ser una simbòlica figuar de la mort del franquisme. S.P.A fou l'últim pres polític executat pel règim franquista via "garrote vil" (què vil és). A part d'això, fou un anarquista i segur que la va liar (màxima informació de la que disposo: feia de xòfer d'un grup anarco que es dedicava a assaltar bancs per publicar panflets clandestins) i va tenir una vida molt apassionada. Pros & cons:

Emocions col·lectives

Deixeu-vos d'Alatristes i corrupcions a Miami; la pel·lícula de la temporada és catalana, s'estrena divendres, es diu 'Salvador' i us farà plorar com no ho heu fet mai en un cinema.
Més que una pel·lícula, és un cop de puny a l'estómac que et deixa dues hores sense respiració. La vida i, sobretot, la mort de Salvador Puig Antich et mantenen clavat a la butaca, amb un nus a la gola, el mocador a la mà i llàgrimes als ulls. Val la pena que la vegi tothom, sobretot els que van per la vida de cosmopolites i el cinema català els produeix urticària. Amb Salvador els passaran totes les manies de cop. Jo ho vaig fer a principis d'estiu, en una projecció privada, i en vaig sortir commocionat. Passa poques vegades al cinema que tinguis la sensació que l'impacte és col·lectiu. Però que ningú no s'enganyi: omplir la platea de llàgrimes no és l'objectiu final de Salvador, és la conseqüència lògica d'una història personal i col·lectiva profundament injusta, dels recursos invertits per Jaume Roures en la producció i del talent que hi ha posat el director Manuel Huerga i els 80 actors que hi apareixen, encapçalats per un esplèndid Daniel Brühl, en el paper de Puig Antich. I amb tot això és clar que plores. Plores perquè et poses a la pell d'un jove de 25 anys que veu com li queden poques hores de vida. Plores perquè qui el matarà és una dictadura decadent i decrèpita que, el 1974, ja havia fet prou morts. Plores perquè en molts moments de la pel·lícula t'arribes a imaginar que es capgirarà la història i s'acabarà salvant. Plores per la fortalesa i la dignitat amb què Puig Antich afronta les seves últimes hores. Plores amb les germanes que li fan companyia. Plores, "quina putada!", quan el maten amb el garrot. Plores quan sents la ràbia amb què Lluís Llach ha fet una nova versió de l' I si canto trist, la cançó que va dedicar-li ara fa 30 anys. Plores quan veus tothom amb flors vermelles a l'enterrament. Plores perquè els nois i noies que ara tenen 25 anys no saben qui va ser Puig Antich. Plores perquè tot això passava fa quatre dies al teu país. Plores perquè la versió que ens arriba de la dictadura és cada vegada més endolcida, com si el franquisme fos l'arribada del 600 i no la mort de Puig Antich. Plores perquè 32 anys després les germanes encara lluiten perquè el Tribunal Suprem revisi el cas. Plores perquè aquesta pel·lícula hi podria ajudar. I, al capdavall, plores perquè et fa por que l'Espanya que va matar Puig Antich (que és la mateixa que va matar Lorca) no estigui més viva que mai.
Albert Om

Salvador, la pel·lícula sobre Puig Antich.
La gran estafa (a fragments)

(...) no podíem, tanmateix, esperar un altre resultat tenint en compte que la pel·lícula es basa en el llibre de l’actual director de TV3, Francesc Escribano. Compte enrere, molt ben escrit per cert, mostra el perfecte art de la manipulació i la mentida. Un melodrama consumista i morbós on no s’explica la veritable lluita de Puig Antich, el perquè va lluitar i va morir, les seves idees, el seu procés de radicalització política i el seu compromís de lluita amb el moviment anticapitalista més radical del moviment obrer d’aleshores. La relació estreta amb aquest moviment i l’enfrontament al dirigisme i reformisme de les Comissions Obreres (CCOO) controlades pel PSUC. Es silencia el context socio-polític que origina l’aparició del MIL i igualment les seves aportacions de trencament revolucionari i, està clar, la complicitat de les forces “democràtiques” catalanes agrupades al voltant de l’Assemblea de Catalunya on tenia una gran capacitat de mobilització el PSUC que es negà sistemàticament fins la mateixa fatídica nit a fer res per mobilitzar al poble per salvar en Salvador. Estaven a punt de pactar amb els franquistes. Calia per tant combatre aquest nuclis obrers i populars, anticapitalistes que encaminaven la seva lluita vers una transformació social.Bé, de fet, no ens hem d’estranyar del resultat d’aquesta pel·lícula, tot està ben lligat i relligat per silenciar i desfigurar uns fets que no interessen, que tenen relació amb el falsejament de la transició i amb les conseqüències tràgiques que ha tingut i té en l’actitud de la classe treballadora i popular. No ens hem d’estranyar de com es tapen les vergonyes i intenten dissimular la mala consciència.Mediapro es la segona multinacional d’audiovisuals més important d’Europa: una fàbrica que produeix la major part de productes televisius, anuncis, pel·lícules, etcètera; amb un gran control sobre els diversos mitjans de comunicació, que realitza una revisió i adaptació, a la conveniència del poder, de la història més recent, silenciant les lluites d’ahir i d’avui. Mediapro està ben relacionada amb les institucions “democràtiques”, la Generalitat, amb TV3 i Manuel Huerga, especialista últimament en tele-novel·les, és el perfecte servidor útil d’aquest projecte revisionista i fabricador de la història. És increïble que aquest home afirmi que un dels objectius d’aquest film sigui la denúncia de la pena de mort, quan d’ençà de 1978 està abolida a l’Estat espanyol i quan ja s’han fet excel·lents films, anys enrera, com el de Berlanga i altres, en aquest sentit.Aquesta no és la història de Salvador Puig AntichEns presenten un melodrama consumista i morbosa, cal portar molts mocadors per eixugar les copioses llàgrimes. És un film lacrimogen. Un melodrama ridícul de ficció, típic de Colin Tellado, tirant a novel·la familiar. Film d’acció morbosa que ens oculta la veritable història d’en Salvador i de tants d’altres i sobretot el com, el perquè i contra qui lluitaven. S’oculten les circumstàncies, acció política i finalitats de les expropiacions, la consciència política i revolucionària a través d’una llarga trajectòria de lluita. Com i per què neix el MIL? La seva relació amb les lluites més radicals del moviment obrer. No hi surt cap referència a aquestes lluites, ni tan sols al final, després de l’execució d’en Salvador, quan paren les fàbriques més importants de Barcelona i zona metropolitana i es produeixen manifestacions de milers de treballadors a les rambles centenars de detencions.Al Salvador ens el plantegen com una mena de playboy i els seus companys com una banda de quinquis amb inquietuds polítiques.
(...)
(firmat per "un entre tants")
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display_any/243299

Bé, personalment, com a persona desconeixedora de la vida del Sr. Puig Antich i amb la senzilla idea que aquest paio hagués continuat en l'anonimat la resta de la seva vida i mort si no hagués estat la última execució del règim, aniré a veure la pel·lícula, conscient ara mateix que serà un pastel i que evidentment no